Pintant la paret amb colors ben vius

El gran filòsof Plató sostenia en la seva Teoria de les Idees que els objectes del món real no eren més

que les ombres de les formes eternes o idees.

Segons aquest punt de vista, el veritable coneixement serà el que tractarà aquestes idees immutables, fora del nostre abast, mentre que la percepció de les ombres (o sigui, el món tal i com l’observem) consistiria en una simple i barroera opinió.

Per fer didàctica de la seva idea, Plató proposava el Mite de la Caverna.

Resumint força, aquest descriu un grup de persones encadenades al fons d’una caverna, de cara a la paret. Des d’aquesta posició, tenen la visió limitada. Tant, que l’únic que la seva vista arriba a percebre són els reflexos sobre la paret de la caverna dels objectes i animals que passen per davant d’una foguera encesa que els queda a l’esquena.

Amb el temps, un dels personatges empresonats aconsegueix fugir i surt a la llum del dia. Quan aquest torna al forat fosc on resten els seus companys, els explica la nova realitat, i que allò que havien estat veient fins aquell moment no eren més que ombres, remors de les presències reals.

Diumenge passat hi va haver eleccions espanyoles. I, no sé per què (o potser sí), em va venir a la ment tot aquest pensament de Plató.

En realitat va acudir al meu pensament aquesta idea perquè els polítics que es presentaven a aquests comicis, seguint la tendència actual, han actuat com portadors de l’única i suprema veritat.

Els debats televisats, sense excepció, van ésser una clara demostració d’aquesta tònica. Massa preocupats com estaven per destruir a tota costa els arguments dels altres, es van oblidar de construir. Ni arguments sòlids, ni projectes de futur ni, sobretot, solucions. Cap resposta als problemes que tenim la gent normal.

Encara que l’enfocament dels diferents candidats va ser diferent, el joc de tot ells no mirava pas porteria. Feia la impressió que simplement provaven de tirar pilotes fora o repartir coces a l’adversari. Els uns amb insults, els altres amb utopia i els que han manat fins ara amb un missatge basat en un clar i insultant esbiaixament de la realitat.

L’únic en què van coincidir fou en no mirar-nos els ulls i prometre (el fer ja es veurà, de moment tan sols prometre...) fets que solucionessin aquelles coses que són el denominador comú de les nits en vetlla de molta gent, que donen forma als malsons de tantes i tants persones que sobreviuen a dures penes, a allò que suposa una llosa per un futur que se sent escanyat i sense ànims d’arrossegar les noves generacions cap a la il·lusió...

Hem passat una campanya electoral plena de discursos buits que tractaven a la gent com aquells encadenats de la caverna que, il·lusos, confonien la realitat amb ombres: “Deixeu-vos guiar pels que sabem com va de debò el món. El que vosaltres esteu acostumats a presenciar és només una limitació de la vida real. Només des del cim de la poltrona es clarifiquen les coses i us podrem oferir respostes”.

Fins a l’extrem que molta gent hem perdut la fe que aquests polítics millorin quelcom. Ni vella ni nova política, l’ànsia de poder els acaba uniformitzant en un element gasós que, volàtil, s’alça per damunt dels nostres caps. Com a màxim substituiran l’oxigen per asfixiar-nos quan manqui l’aire.

I si aquests han de controlar el lloc on vivim, potser millor girar-nos cap a l’interior de la nostra caverna. I pintar la paret amb fets realment transcendents, gestos amables, il·lusions com a fars i colors ben vius. Coses que maquillin les ombres que provindran de l’exterior per deixar-les com a mers accessoris de les coses que realment importen.

Per exemple, les coses que compartirem aquestes Festes.

De moment, aparquem-ho tot per uns dies, i gaudeixin d’un BON NADAL.