Vertadera i dolça mentida

Alguna cosa està canviant... els instants estan desacostumats, més gentils i entendrits; desiguals...

Aquests dies les coses comencen a perdre un xic d’aquella intensitat dura i crua de la rutina, de la pressa o de l’obligació per tenir les mans disponibles per poder aferrar amb delit la carícia esperada de l’inesperat.

I és que l’època que s’acosta, per molt que la coneguem d’altres anys, ens obstinem a mantenir-la, més enllà d’edat o de circumstàncies, farcida de sorpreses, de màgia, de diferència...

Necessitàvem urgentment una treva. Quelcom que deixés de banda notícies insulses sobre tràmits, política, preus, competència, lladres o desgràcies i ens permetés mirar-nos per fi el melic i fitar les coses que realment ens importen, encara que a vegades no ho vulguem o no ho sapiguem expressar.

Ara és el torn dels sentiments, de perdre-ho de vista tot per no perdre la mirada d’Aquelles Persones. Sentir-ho tot ben a prop, foragitant la maleïda distància que ens imposem la resta de l’existència per no culpabilitzar-nos per no estar en el lloc on realment voldríem estar (el nostre lloc).

Avui sí que toca.

Però no únicament famílies i persones a nivell individual actuem o pensem diferent. El món en general conspira a favor nostre per alçar un teló de fons que faci joc amb les inquietuds recuperades. Llums que adornen la diferència, desitjos de felicitat intercanviats amb aquells que normalment sols articulen salutacions descafeïnades, l’espera per regals materials o bé per aquells que tant pesen tot i flotar... i sobretot somriures. Somriures que agraeixen simplement la bonança de l’escissió respecte la vida corrent.

És clar que hi haurà qui també odiï els dies de Nadal.

Alguns per la melangia que els provoca. I és que qualsevol moment extraordinari es constitueix en una marca indeleble en la nostra memòria. I cada cop que transitem per algun carreró de la nostra història que s’hi assembli apareixerà la comparació, que ja se sap que a vegades pot ésser maleïda.

Aquesta comparació sempre cerca un sparring que competeixi amb l’avui i du a escena pèrdues, noves circumstàncies o aquells que ja no hi són. I això cou.

Igualment, existeixen aquells que afirmen que no els agraden aquestes Festes que s’acosten per factors accessoris: el consumisme imperant, que es mercantilitzen les emocions, dobles morals aixecant-se en sentir l’oportunitat...

Com gairebé totes les coses, hi ha un punt en què arriba la imprescindible tria. I és necessari escollir si fer d’una part el tot, quedar-nos amb els múltiples matisos, o bé retallar els fragments que ens interessin i fer-los el centre de la situació.

I decidir que deixem de banda l’oportunitat que se’ns presenta al desembre, o bé proclamar als quatre vents que desertem momentàniament de la rutina i ens llancem als braços d’aquesta vertadera i dolça mentida que és el Nadal.