Ets d'aquí si...

Divendres passat, el controvertit president de Gàmbia, Yahya Jammeh, va anunciar que el país

passava a ser oficialment un estat islàmic.

Així, doncs, el que fins ara era segons el primer article de la Constitució una “república secular”, passa a esdevenir una república “a les mans del Totpoderós Al·là”, tal i com ha expressat el protagonista.

Evidentment, s’ha afanyat a dir que es garantiran els drets de la minoria de població que són fidels d’altres religions (es compta que només un 10% dels seus habitants no són musulmans). Però aquesta declaració, venint d’un senyor que està acusat per algunes ONG o la mateixa comunitat internacional de violar els drets humans i la llibertat d’expressió (apart que fa un temps va titllar els homosexuals de “bestioles”, recomana a les dones no usar pantalons estrets o roba interior perquè provoquen infertilitat, o va afirmar haver trobat el remei contra la sida a base d’herbes...), s’han d’agafar amb pinces. Veurem com acaba tot plegat.

La justificació per haver donat aquest pas fou, en paraules del senyor Jammeh, trencar amb el llegat colonial del país. Tot i que s’insinuen altres raons, com per exemple un intent d’acostar-se als dòlars del món àrab, després que l’economia gambiana estigui caient en picat a causa dels talls dels ajuts internacionals dels quals tenia una forta dependència.

I és que no cal perdre de vista les extremades necessitats que té el país, un petit puntet allargat a l’oest d’Àfrica (una llegenda explica que es van definir les fronteres de la nació en base a l’abast de les bales dels canons disparats per un vaixell anglès que navegava pel riu Gàmbia), que l’ONU situa com un dels més pobres del món (en concret, en el lloc 165 dels 187 països del seu índex de desenvolupament).

Ja em permetran la batalleta personal, però fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’estar uns dies a Gàmbia. I el que hi vaig veure fa que aquesta notícia em sobti molt especialment.

En primer lloc, perquè la gent que hi habita, tot i viure amb una mitjana d’objectes (comptant peces de roba, utensilis de cuina o neteja, mobiliari, etc.) no gaire superior a 10 o 15 per persona i unes cases que la majoria de vegades ben just aixopluguen, aparentment no conviuen amb la noció que des d’aquí tenim de pobresa. Com a mínim d’aquella manera radical que proclama el seu “títol” d’una de les zones més necessitades del planeta.

El que passa és que no es pot anar a jutjar la seva existència amb ulls d’“home blanc de país desenvolupat” (aquells que allí anomenen “toubabs”), sinó que cal fer l’esforç de conviure-hi amb tots els ets i uts, abraçant el seu ritme d’existir i la seva tradició. Allà els televisors són escassos (fins i tot l’electricitat ho és, en moltes zones), però la relació amb la naturalesa, amb el medi, i l’esperit sincer de comunitat estan totalment presents en qualsevol de les seves rutines i fan totalment prescindibles la majoria dels nostres imprescindibles.

Així, s’exagera la situació del país? Segurament no. És cert que hi ha gana i famílies molt i molt pobres. Però al que em refereixo és que no podem valorar la necessitat d’una zona sense preguntar als seus habitants, basant-nos en judicis de punt de vista esbiaixat (alguna altra ocasió parlaré del concepte que tenim de “Solidaritat”, però això és un altre tema...).

L’actitud d’aquella gent i la seva forma d’abraçar la vida ben poc tenen a veure amb l’existir de les nostres latituds, que a vegades sembla per comparació la cobertura d’un mer tràmit.

Per tant, com és la interacció d’aquestes comunitats que conformen llogarrets aïllats de poques llars, pobles o els barris de les ciutats més grans amb la resta, allò que prové “de fora”? Doncs bàsicament a causa del turisme que hi ha sobretot al litoral o a les ajudes exteriors que ONGs o altres organitzacions hi destinen.

Així, on queda l’Estat en una nació com Gàmbia? Doncs molt lluny dels ciutadans, sense una intervenció directa en les seves vides, ja que ben just proporciona les infraestructures bàsiques.

D’aquí la sorpresa que el seu president vulgui buscar noves definicions per l’estat. Estic convençut que als gambians no els farà ni fred ni calor aquesta declaració de “república islàmica”.

“És l’Àfrica!”, pensaran molts. Si és el cas, parin-se a pensar a veure si els sona el cas d’un país que diferencia entre “ets dels que estan amb mi o dels que estan contra mi”, que diu “ets més d’aquí si t’agrada això o allò”, que defineix els seus trets característics en base als estereotips que més convenen a algú...

A la majoria de governants ja els agrada això de generalitzar, posar uns límits per encabir-nos-hi, unificar les veus, definir-nos sense preguntar... De nosaltres depèn si adherir-nos a la solapa l’enganxina que reparteixen o proclamar la nostra individualitat! Per això hi ha gent que, cada cop més, cap país sent com a seu.