Cavant por

La por és una de les emocions bàsiques que els humans manegem. Concretament, alguns estudis

apunten que és la segona que de mitjana més vegades experimentem cada dia, només per darrere de la ràbia i per davant de tristesa, fàstic, sorpresa i alegria. D’aquí la seva importància majúscula.

Com totes les emocions, la seva és una finalitat positiva. Actua d’aquesta manera perquè experimentem una sensació negativa que ens mantingui allunyats d’allò que ens pot fer mal; i si mai creiem que podem tornar a topar amb això que ha desencadenat la reacció, ja n’escapem de primeres.

Aquesta por ens ensenya a través de dos mecanismes. El primer és l’experimentació; i el segon, la transmissió.

L’experimentació, com el seu nom indica, funciona de manera que ens assabentem en primera persona que a partir d’aquell moment hem de témer quelcom. El coneixement se’ns inocula gràcies a haver viscut aquella situació tràgica o estressant de ben a prop.

Per exemple, serà difícil convèncer que els gossos de la raça Dàlmata poden ser tranquils i pacífics si algun cop te n’ha mossegat un.

Tot i ésser important, són minoria les ocasions en què comencem a tenir paüra de quelcom a partir d’aquest mecanisme. Per sort.

D’altra banda, existeix la transmissió de la por.

Com si d’una malaltia altament infecciosa es tractés, som vulnerables a l’explicació per part d’altres de quelcom que els ha fet néixer aquesta emoció. Restem amatents al que conten, per si mai ens hi poguéssim trobar, i en prenem nota mentalment.

Evidentment, la funció positiva d’aquesta transmissió és manifesta: aprendre de l’experiència d’altra gent per reconèixer la pedra abans que ens acabi tombant.

Això no obstant, la precaució (el tradicional “més val prevenir que curar”) fa que allarguem bé les orelles davant d’un rumor que ens expliqui que algun perill està a l’aguait per aferrar-nos. I això provoca que sovint tinguem poc criteri a l’hora de validar o censurar una advertència.

I els temors infundats poden provocar nosa, alentiment, abandons, problemes, odis i ressentiments.

Malauradament, ho hem vist recentment en les reaccions que han seguit els atemptats de París.

Aquests han despertat molts motius, reals, de temença. Estem exposats que el que allà ocorregué passi aquí o en qualsevol part del món, ja que la bogeria no té fronteres ni els despietats conceben pausa.

Ara bé, hi ha qui ha aprofitat el desafortunat context per escampar l’horror i l’odi sobre testes que no s’ho mereixien, convertint-los en portadors indiscriminats de la barbàrie en base al vaporitzador injust de la generalització.

I és que terrorista no ho és només aquell que posa bombes, tira trets i prova d’escapçar vides alienes, sinó també el que cava por amb traïdoria perquè alguns innocents s’enfonsin.