Bona lletra

En la política catalana continua l’impàs d'espera. Quan ja fa més d'un mes de les eleccions, no
simplement encara no tenim president de la Generalitat, sinó que tot sembla tan enquistat que fa l'efecte que va per llarg.

De fet, ja fa molt de temps que el Parlament de Catalunya i la societat d'aquí en general es mouen amb un ritme extremadament pausat.

Certament, el repte és molt ambiciós i tampoc es pot fer volant. El “poc a poc i bona lletra” pren avui més sentit que mai.

Però el problema, segons el meu parer, és que els que conduïen el timó de la nau (a qui tant agraden les metàfores marineres) fins ara s'havien dignat a explicar al poble (o com a mínim a l'estrat de població que li interessés) quin era el pròxim pas. Tanmateix, ara que estem en un pic d'interès, el canvi de rasant es presenta brusc, sorprenent, més inesperat que mai. Què hi deu haver al pendent que vindrà? O millor dit, seran molt abruptes les pròximes muntanyes que, no ho dubtin, arribaran? No tenim manera de saber-ho fins que ens diguin si el pròxim moviment és dreta, esquerre, o tot recte cap avall.

En aquest moment el que pitjor podria anar seria que tot se n’anés en orris. Serien tres o quatre legislatures perdudes i els corresponents anys llençats per la borda (aquest és l'únic símil mariner que en Mas encara no ha expressat).

Els darrers governs catalans (i tota l'oposició, aquí no se'n deslliura ningú!) han basat tota l'acció en acostar-se a l'estat propi (o en criticar el procés), deixant al marge moltes de les necessitats quotidianes de la gent d'aquest país.

Però és que, des d'Espanya, el govern del Partit Popular (i a l'oposició també li ha anat perfecte) ha disfressat la seva ineptitud i la manca de respostes als problemes que no els ha resolt la millora general de la conjectura econòmica global amb una ofensiva despietada i antidemocràtica contra el "problema català". I amb aquesta cortina de fum han ocupat l'agenda de quasi bé tot el mandat.

Definitivament, quan es té la sort de trobar algú que faci de malvat, n’hi ha prou amb renegar-ne i insultar-lo per quedar com tot un senyor.

Un altre tema a discutir és per què un bon dia vam decidir que necessitàvem un estat nou.

Molta gent va ésser per una qüestió sentimental, patriòtica. Però moltes altres persones es van apuntar a desitjar la construcció d'una Catalunya independent per trencar amb tots aquells vicis perversos que havia anat adquirint la democràcia espanyola.

I resulta que abans d'aconseguir-ho ja tenim una formació de les que pretesament estan a favor de la República Catalana que posa traves perquè no accepta com a president la persona que ha estat ratificada per tres eleccions en pocs anys.

Si el país nou ha de ser com el vell, amb idèntics fantasmes i quimeres, potser no val la pena tanta feina...