Involució

La Teoria de l’Evolució va marcar un abans i un després a l’existència humana, és indiscutible. El coneixement que Charles Darwin va parar sobre la taula (amanit per troballes com les de Wallace, Mendel o de la genètica posterior) va constituir un cop d’efecte que va fer irreconciliable el moment posterior a la descoberta respecte l’anterior. S’havia produït una completa escissió. 

La principal diferència devia ésser constatar que (al marge de les constitucions purament biològiques del tema) moltes de les coses que fins aquell moment havien realitzat no havien estat pas per casualitat, sinó que es devien a un pla estratègic redactat per l’espècie humana.

Per tant, l’única qüestió que restava ignota era qui l’havia escrit i qui caram guardava aquest preuat guió. Però per a la resta, moltes coses s’havien aclarit (o si més no, emfatitzat) definitivament.

D’aquesta manera, la població humana va passar a embolcallar amb les mans un diamant caríssim, el greal definitiu. Allò que contenia el poder d’afirmar que cada cop, passet a passet, ens aniríem tornant una mica millors.

I que aquest avenç no tindria lloc d’una forma aleatòria, sinó que vindria com a conseqüència del treball conjunt de totes les persones d’aquest món, que a base de la suma d’esforços, la conjunció d’intel·ligències i el passar del temps esdevindrien demà més potents que avui.

Ha d’ésser fantàstic aquest pensament que el món que deixaràs als teus fills serà, indubtablement, millor que l’actual.

És clar que hi va haver un moment que aquesta seguretat va esfumar-se. Per diverses raons...

Primer va ser per la consciència que, tot i que l’àmplia majoria de gent volia el bé, els quatre desgraciats de torn que no tenien aquest objectiu eren molt poderosos i feien molt de soroll (i originaven crisis, malbarataven la suor dels honrats, aclucaven els ulls davant la fam aliena... fins i tot ens duien a les guerres). Posteriorment va ser la contemplació que mediambientalment les coses no rutllaven com ho havien de fer, i ni els recursos ni l’attrezzo que anàvem deixant a l’esquena no eren els idonis.

I actualment és un tot plegat però multiplicat per mil. O com a mínim és l’efecte que fa (és clar que suposo que totes les generacions deuen haver tingut aquesta impressió que totes les calamitats els passen a ells).

Indubtablement, però, a aquest pas moltes coses canviaran durant els pròxims anys cap a pitjor, si ningú hi posa remei.

Per exemple, les darreres dècades el món era més que mai un mocador. Es podia anar d’una banda a l’altra del planeta (físicament o descobrint-la a distància) en un instant. Això no obstant, avui contemplem com malauradament les llibertats es redueixen, els espais aeris s’acoten (com el d’Ucraïna o recentment el del Sinaí) i augmenten els països que són ja impossibles de visitar (per culpa d’Estats Islàmics o terroristes d’aquesta o d’altra mena).

De la mateixa manera que la Teoria de l’Evolució ens va impactar com a espècie, ara potser haurem de replantejar-nos la creació (i el que és pitjor, assumir-la) d’una Teoria de la Involució. Ben bé suposarà l’esforç d’una nova readaptació.