Travessia cap al paradís

Sembla no tenir fi el drama dels centenars de persones que estan perdent en els darrers anys la vida quan tracten d’emigrar cap a una existència millor.

Fa feredat. Fins al punt que la nostra consciència col·lectiva emmalaltida gairebé tolera com quelcom normal, inevitable, el reguitzell de víctimes d’un problema al qual mai ens hem encarat de valent, amb ànims de resoldre’l.

I quan es debat sobre l’afer apareix en incomptables ocasions el mot desesperació com el que propicia l’inici d’una travessia suïcida. Però ben pocs van més endarrere per considerar que aquesta desesperació és fruit d’una injustícia, de quelcom que se’ns escapa perillosament de les mans.

Certament, hi ha molts factors que hauríem de considerar per fer un diagnòstic acurat de la problemàtica.

Entre d’altres i per començar, l’existència dels motius que causen que milers de persones vulguin fugir de les seves terres natals: la fam, les guerres, la manca de recursos o l’explotació forana d’aquests, etc.

Tanmateix aquest és un terreny inhòspit, de mal aixafar. Entre la gent que no actua perquè creuen que per mobilitzar-se davant un gran problema cal ésser un gegant (obviant l’opció que de granet en granet es poden combatre monstres inabastables), i que els governs o grans corporacions que podrien enfocar una gran intensitat sobre l’afer en molt poc temps semblen més interessats en altres àmbits, la cosa continua encallada des de fa massa temps (des del naixement de la humanitat, de fet).

Però hi ha altres factors que, tot i ésser sobrevinguts, si no existissin la injustícia seria evidentment menor.

Per exemple la presència d’un bon grapat d’organitzacions mafioses que, amb la promesa de traslladar les persones que volen emigrar més enllà del limbo que suposa el mar, fan negoci mitjançant la por i l’extorsió.

O el rol dels països teòricament d’acollida, que solament posen adjectius amb connotacions negatives a l’arribada d’aquests immigrants (problemàtica, il·legal, descontrolada...), influint destructivament en la percepció de la població sobre aquest fenomen.

Sembla estrany com el concepte de paradís, aquell espai anhelat on viure de la millor manera possible, canvia tant entre les diferents societats o, fins i tot, a l’interior del grup de les mateixes persones que l’integren.

Aquesta gent que escapa d’una Àfrica que han fet hostil, aspira a trobar un lloc en què la gana sigui l’animal domesticable que es deixarà convèncer amb els aliments que tindran a la vora, i la guerra que els rapta fills i esperances perdrà influx al costat dels somriures d’una supervivència digna.

Però què és per a nosaltres, aquells que els veiem arribar (o intentar arribar), aquesta noció de paradís?

Doncs segurament quelcom altament variable. Per a alguns, tornar a les vaques grasses d’uns anys endarrere; per a uns altres, un habitatge unifamiliar de disseny a primera línia de mar o algun luxe grandiloqüent; per a uns tercers, moure’s al país més llunyà i exòtic que hom es pugui imaginar; encara per a alguns de nous, un paratge on les notícies es poguessin escoltar amb una rialla als llavis; o bé romandre a la riba d’aquell Algú tan especial...

En realitat, infinites opcions; com a mínim tantes com persones.

I s’arriba a la conclusió que assolir en algun moment de la nostra vida una estada més o menys llarga en el recinte d’un dels nostre paradisos imaginats és una cosa més o menys senzilla si hem tingut la sort de néixer en un context relativament afortunat.

Ara bé, quan en aquesta noció de paradís necessitem incloure-hi el nostre entorn i el benestar de les persones que són o volen ésser veïnes nostres, la cosa es complica. I és que de tant en tant apareixen episodis com el naufragi de 800 persones que volien arribar a Europa i, amb ells, la impressió que encara hem de romandre un temps més tots junts al purgatori abans de poder-nos permetre qualsevol cel.