Guerra freda

En les últimes jornades s’ha produït un acostament històric entre Cuba i els Estats Units. La trobada a

Panamà entre el president dels USA, Barack Obama, i el seu homòleg de l’illa, Raúl Castro, en el marc de la VII Cimera de les Amèriques constitueix un fet transcendental no únicament per la política internacional, sinó també per tota la (molta) gent que ha realitzat el trànsit entre ambdós països.

A partir d’aquí els gestos benintencionats s’han de dur a la pràctica mitjançant accions, com per exemple l’obertura d’ambaixades en els dominis de l’altre, l’eliminació completa de les restriccions al comerç o als viatges, o l’obertura de portes a la importació de béns i serveis proporcionats per empreses fins ara vetades.

Qualsevol pas serà substancial per muntar un pont sobre unes relacions diplomàtiques que estaven esquinçades ja des de l’any 1961.

Sobre aquest tema, trobo molt rellevants unes declaracions de Barack Obama en què afirmava que “la guerra freda va acabar ja fa temps”, i que el seu país havia de “mirar cap al futur”.

Res a afegir-hi. Això seria l’ideal. Però malauradament dubto que tothom ho entengui així.

En la política d’arreu del planeta trobem incomptables exemples que les arts d’aquella batalla covarda que s’oculta darrere una màscara és més viva que mai.

La protagonitzen governants que prometen ajudar fins el punt exacte que convingui als seus interessos, per tot seguit no dubtar a fer la traveta (amb el millor dels somriures, això sí); o aquells que es dediquen a barrejar temes perquè el llard untós cobreixi les certeses que no interessen; o els que difamant planten la por que quan creixi els proporcionarà l’ombra que tant els convé...

En els últims dies n’hem tingut un exemple per les nostres contrades amb un ministre fosc que es dedica a vincular terrorisme amb el tipus de nacionalisme que li interessa desacreditar. Així no li calen més arguments que el no-argument, ni més aliats que la ignorància.

D’altra banda, tornant al tema de la relació entre els Estats Units i Cuba, cal veure com reaccionaran totes les veus.

I és que és molt comú que a un gran nombre de persones els costi acceptar que la situació d’un enfrontament variï (per millorar) amb el temps. Si els nord-americans havien declarat la lluita al règim d’en Fidel Castro, qui és ningú per modificar-ho?

Això es deu segurament a què no sabem gestionar correctament les crisis ni els enfrontaments.

Quan ens saturem resulta molt complicat fer ús de l’empatia per valorar amb justícia i equitat els arguments dels altres. I contraposar-los amb els nostres d’una manera assenyada per mirar d’arribar a un compromís que satisfaci ambdues parts.

A més, sovint aquell acte de “fer les paus” que hauria d’ésser tan anhelat és percebut com un abaixar-se els pantalons, una rendició, una derrota en tota regla. Com si s’hagués perdut quelcom pel camí i un greuge hagués de perpetuar-se a través de les diferents generacions.

El perdó de tot cor és encara un bé massa escàs i, a sobre, d’esbiaixada percepció.