Les emocions dels grans temes

La tragèdia aèria del vol Barcelona-Düsseldorf de Germanwings del passat dia 24 de març ha tornat a

encetar el debat sobre el tractament que entre tots, medis de comunicació i societat, fem d’aquest tipus de notícies.

El primer tema a pujar a l’escenari fou el necessari respecte que s’ha de tenir als familiars de les víctimes, i acudí de nou la interminable discussió referent a on acaba el dret d’informació de la gent en general i on comença aquesta consideració particular als afectats.

Tot i que no entenc massa que hi hagi qui considera noticiable saber del sofriment aliè. En una situació així es pressuposa, i per tant no es percep la novetat enlloc en el fet que hi sigui present. I de quelcom corrent no té transcendència advertir-ne.

Tanmateix, un cop esgotats els arguments d’aquest primer episodi, es continuà en la direcció d’intentar ubicar en la palestra pública la indagació sobre els motius que podien haver portat al copilot Andreas Lubitz a executar l’execrable acció.

Llavors, premsa, ràdio i televisió van començar a parlar sobre el fet que l’individu estava de baixa i ho havia ocultat a l’empresa; sobre els procediments formatius i de selecció de les companyies aèries; sobre les portes de les cabines de les aeronaus, els seus mecanismes d’apertura i qui els havia inventat; i un llarg etcètera.

Però és que al final, àvids de quelcom sucós i com més morbós millor, s’acabà indagant en la trajectòria vital del personatge: que si havia interromput la seva formació a causa d’una greu depressió; que si havia estat tractat de tendències suïcides en el passat; que ara patia símptomes que l’havien fet buscar l’opinió de diferents facultatius; altres deien que tenia casa, xicota i família i, per tant, no s’entreveien motius per declarar-lo “no-feliç”... Moltes suposicions.

És curiós com quan es dóna inici a un tema de conversa que té o pot tenir a veure amb aquelles expressions més interiors de la persona (judicis, valors, creences, ...) se’n parla amb una naturalitat xocant.

I és que no és sorprenent pel fet que es comentin obertament emocions (ans el contrari, això hauria d’ésser la cosa més corrent del món), sinó perquè quan les que cal exterioritzar són les nostres pròpies costa Déu i ajuda, i en canvi quan ens referim a les dels altres la cosa surt molt més fluïda.

Penso que hauríem de ser capaços d’expressar d’una forma menys encarcarada allò que cadascú sent en cada moment. Donar nom a les sensacions i no témer que la persona que tenim al davant pugui reconèixer-les. Talment com fem quan opinem sobre les dels altres.

Possiblement per una qüestió d’educació, de com ens van pujar, estem avesats a ocultar les emocions darrere de la màscara de la persona impàvida que pot amb tot. Com si aquestes emocions fossin un rastre de feblesa.

I això val especialment per als homes (dels quals encara perdura, encara que estigui una mica silenciat, aquell mandat que diu que “no ploren”), però també per a les dones (que moltes vegades substitueixen per expressions secundàries o símptomes les vertaderes emocions que voldrien donar a conèixer).

Per tant, si som capaços de reconèixer en els “grans temes” la importància d’allò que hom sent, perquè ens entestem majoritàriament a fer callar el que aquella veueta interior crida (per motivar-nos o bé per fer-nos ensopegar) quan es tracta d’aquell “gran tema” que som nosaltres mateixos?

Simplement es tracta d’escoltar, gestionar i conviure amb les petites pors i seguretats. Certament, tan fàcil però tan complicat alhora...