La passió segons... cadascú

Ja estem en plena Setmana Santa, un temps molt divers, amb múltiples interpretacions a gust de cadascú per omplir l’espai que ens ofereix amb unes o altres activitats. Des de les persones que aprofiten per fer milers de quilometres anant a cercar experiències i paisatges ignots, fins a qui opta aquests dies per reduir el món als breus metres quadrats de la seva llar, quedant-se a soles amb ell mateix, amb els seus o amb la treva que feia dies que estava buscant.

Si anem a trobar l’origen religiós de la commemoració, recordarem que l’objectiu d’aquestes dates és celebrar la mort i posterior resurrecció de Jesucrist.

Amb aquest motiu, processons, misses i viacrucis donen veu a la història del Nou Testament perquè els creients que desitgin reforçar el seu sentiment tinguin ben a mà els instruments de fe per fer-ho.

Tanmateix, aquells que no contemplen la Setmana Santa des de la mateixa perspectiva religiosa, també poden usar-la, si així ho desitgen, estirant el fil de la narració d’aquells fets com una exemplificació de la vulnerabilitat humana.

Tot i que és cert que, si s’agafa en aquest sentit, possiblement convindria eliminar-ne aquelles parts de la història referents al sacrifici (ja sabem que de vegades ens toca, però des del punt de vista de la majoria mai pot ésser una virtut ni molt menys un plaer) i a la recompensa de les bones obres en una altra vida o estadi (tant de bo que recollim el premi de les bones accions contínuament i immediata en la interacció amb aquells que ens envolten).

Malauradament, no cal que retrocedim dos mil anys endarrere per poder exemplificar aquella Passió que il·lustren des del Catolicisme i altres religions. Dia a dia ens colpegen amb exemples d’amics, coneguts o fins i tot desconeguts que aprofiten els altaveus dels medis de comunicació per fer-nos arribar a les oïdes històries de dolor, mort, malaltia, patiment o desolació.

I evidentment és inevitable que una punxa roent se’ns clavi a l’ànima amb el furgar d’aquests testimonis. Però lluny de càstigs divins i altres invents que en temps pretèrits ens colaven per controlar-nos (de la mateixa manera que avui ens controlen amb altres arguments, tot sigui dit), hem de veure aquestes desgràcies com accidents que malauradament gairebé tots acabarem sofrint en major o menor mesura a través del transitar per l’existència.

Però no hem de fer d’aquestes excepcions a la norma d’una vida tranquil·la les vies principals del transcórrer. Haurien d’ésser pedres; traïdores, però simples deformitats puntuals d’un avançar generalment amable i il·lusionant.

Per tant, encara que el pes del mal sembli més feixuc que el de les coses positives, aprofitant el símil d’aquestes dates hauríem de substituir les planyívoles estacions del Via Crucis per les estacions de totes aquelles etapes per les quals volem que la nostra ruta vital acabi passant. I fer allò que desitgem de debò sense esperar gaire més.

Tal i com deia Steve Jobs: “Si avui fos el darrer dia de la meva vida, voldria fer el que faré avui? I si la resposta era no durant massa dies seguits, sabia que necessitava canviar alguna cosa”.

Al capdavall, per “avançar feina” d’aquesta manera i no deixar per demà allò que puguem fer avui, no cal que convisquem amb el temor que algun mal averany pot fer-se realitat.

Simplement cal pensar que com abans fem les coses que anhelem, més accions d’aquest tipus aconseguirem encabir a la màgica butxaca acumulativa de les experiències.