Katmandú

El món ens sotraga de tant en tant amb alguna d'aquelles notícies de les que mai voldríem tenir constància.

I en els darrers dies ens ha sacsejat, mai millor dit, sota la forma d'una sacsejada imponent.

Amb el terratrèmol amb epicentre al Nepal han reaparegut a les pantalles de les nostres vides els retrats d'existències alienes destrossades. Imatges d'una violència tan extrema que ni els milers de quilòmetres que separen la realitat d’allà de la seva projecció d’aquí aconsegueixen mitigar-ne la intensitat.

I la por reflectida en els ulls d'aquella gent ha esdevingut la nostra por, alhora que el seu sofriment actual reforça el nostre temor de veure'ns algun cop involucrats en una situació d'una càrrega negativa tan gran. Tot això sumat, per si no n'hi hagués prou, a la dosi justa d'empatia que ja fa que percebem en aquelles mirades el que cap ésser humà es mereixeria mai haver d'experimentar.

Els relats que arriben de Katmandú i voltants fan feredat. Famílies destrossades, persones sense un lloc on anar (ni físicament ni emocional), edificis i infraestructures partides per la meitat i l'imant que captava turistes (un petit respir per la malmesa economia local) ben aigualit.

I el que és pitjor, el malson segurament encara s'allargarà un inclement temps més perquè costarà trobar tota la gent desapareguda.

I el que és encara molt més pitjor, molts habitants no recuperaran mai més una existència decent.

Ja se sap que sempre plou sobre mullat, i quan s'ajunten un poble desafavorit per la plaga de la fam o dels recursos escàpols amb la mà de la desgràcia encalçant el mànec de la falç d'una catàstrofe natural com aquesta, el mal té unes conseqüències exponencials.

Ningú hauria de patir mai la catxa d'un destí jugant amb traïdoria pel simple fet de derrotar ja no el rival, sinó el mateix company de viatge. Aquest és el punt de partida que hauria de marcar-se amb foc perquè quedi ben clar.

Això no obstant, arribada la desgràcia, també és cert que hi jugarà un rol fonamental el tarannà de les persones i la societat receptores del succés.

I pel que he tingut ocasió de conèixer sobre els habitants d'aquella zona del món, estic convençut que els nepalesos es recuperaran el més ràpid que puguin del cop, sense llepar-se més del compte les ferides i reconstruint immediatament els fragments trencats per assimilar-los a allò que havia estat fins ara la seva rutina vital.

No sé si serà com a conseqüència que les seves religions majoritàries fan prevaldre el bon comportament com allò que tindrà una repercussió clara i directa a les seves vides (no els cal pas recolzar-se en la por i el càstig), o que des del moment que neixen el premi quotidià que cerquen és bàsicament la pura supervivència.

El cert, però, és que hauria d'ésser obligatori que tothom viatgés com a mínim un cop a la vida a alguna d'aquestes zones en què, tot i ser poc afavorides econòmicament i socialment (Índia, Nepal, Cambodja, etc.), tothom somriu, de faç i d’esperit. Llocs en què el deler per xarrupar fins el darrer alè d'existència se sobreposa a totes les pedrades que la realitat s'encarrega de tirar-los amb la fona d’un atzar capriciós.

En aquells moments en què per les nostres latituds estaríem queixant-nos (amb raó), ofegant-nos en plor i meditant sobre la situació, allà s'abocaran a l'acció d'una forma immediata. És l'única opció que els han ensenyat.

I d'aquí un temps tornaran a somriure, n'estic convençut. Segurament no perquè els motius hagin acudit a arrancar-los la rialla, sinó simplement perquè saben que amanir amb una dosi d'alegria una existència agra o indiferent és allò que la farà més que suportable, digna i serena.