A una sola carta

Com cada any per aquestes dates, Valls i la comarca sencera de l’Alt Camp comencen a fer una olor especial.

Amb la Festa del diumenge passat es donà el tret de sortida a una temporada gastronòmicament interessant per a tots els aficionats d’aquesta menja, i de la festa en general.

Però n’hi ha més. I és que també suposa l’inici d’una oportunitat econòmica valuosíssima per al teixit econòmic i empresarial de la zona.

Tant els restaurants com allò que no són estrictament restaurants ja devien estar frisant per poder posar la catifa sota els peus de tots els comensals que vénen a visitar-nos per cruspir-se la ceba dolça amb la preuada salsa.

En depèn, evidentment, el calaix que faran. Però no solament això, sinó també la repercussió que aquesta zona té més enllà de les nostres fronteres.

Per molt que algunes campanyes electorals passades haguessin proclamat que calia plantar Valls al món, el cert és que continuem essent reconeguts, com ho hem estat sempre, bàsicament i de forma quasi bé exclusiva per castells i calçots. Res que esdevingui novetat.

I evidentment no hi ha res a dir. Prou sort tenim d’ésser la pàtria de dos dels símbols més àmpliament reconeguts no solament a nivell local, sinó també a nivell del país sencer.

La pega ve quan ens alliberem a aquesta sort i abandonem les altres cartes.

Darrerament, tot i la crisi que ho ha colpejat tot, les calçotades segueixen vent en popa, atraient multitud de visitants i permetent al sector de la restauració i a les infraestructures i serveis turístics fer l’agost en ple hivern.

Pel que fa a l’altre dels “símbols”, el Fet Casteller, també darrerament ha sorgit la notícia del desencallament del museu de la zona d’Espardenyers de què tant s’ha parlat des de fa anys.

Dedicar els recursos que es destinen a aquests elements, ja sigui únicament a nivell de promoció econòmica i patrocini d’iniciatives publicitàries conjuntes (com és el cas dels fons que s’assignen a la calçotada) com d’inversions més contundents (per exemple per la construcció del museu casteller), esdevé un valuós acte, amb un retorn pràcticament garantit.

Sempre, això no obstant, que hi hagi un compromís entre aquestes despeses i l’obertura de projectes alternatius.

El que no s’hi val és destinar-ho tot a un sol pot. És necessari prendre una visió global del territori i detectar potencialitats ignotes i, sobretot, aquelles mancances impermissibles.

Tot i que és cert que la temptació és grossa i a tots ens passa que destinem majors esforços a allò que ens va de cara, a allò en què percebem un rèdit més immediat o el que actualment ens il·lusiona més.

Però això no rutllarà del tot si no fem l’esforç de reservar-nos una mica per potenciar rutes alternatives, segones opcions. Que sempre anirà bé per tenir un coixí per si quelcom falla o bé obrir noves vies.