Ramat extraviat

La setmana passada ens alterava dramàticament i dràstica l’allau d’atemptats terroristes que es produïren a París.

Evidentment, quan hi ha uns fets d’aquest tipus és impossible mantenir-se’n al marge emocionalment. Per un mínim d’empatia que tinguem, el patiment de la gent cruelment assassinada i del seu entorn, així com la incredulitat davant del fet que puguin existir personatges capaços de cometre barbaritats semblants, provoca que ens ubiquem en un estat d’alerta conscient. És més, necessari.

Però en aquest cas, s’han unit a la salvatjada dos característiques addicionals que encara han causat que la repercussió sigui un xic major. Com un accelerador de gravetat que provoca que allò que es fa volar descendeixi amb tot el seu pes encara amb més contundència i rapidesa.

En primer lloc, l’hi ha atorgat una conseqüència addicional el fet que l’atemptat hagi ocorregut a la capital francesa; a un lloc dels considerats “normals”, que és relativament pròxim i molts hem visitat, i del qual ens arriba la noció de perfectament “desenvolupat”.

Acostumats com estem a què les desgràcies tinguin lloc a ubicacions que hem etiquetat com a “problemàtiques” (el continent africà i la seva fam, Síria o l’Afganistan amb les seves inacabables guerres, la delinqüència titllada d’“endèmica” d’algunes capitals sud-americanes, etc.), ens costa més concebre que el mal pot fer-se present a indrets que habitualment no vinculem a aquest terror. Fins ara la coneixíem com la “ciutat de l’amor”, però per uns jorns aquest noble sentiment ha hagut de deixar el lloc a la fosca faç de l’horror.

I aquesta “proximitat” (tal i com va passar en l’11-M o l’11-S) ens converteix encara més en vulnerables, éssers que sabem que en qualsevol moment podem esdevenir potencials objectius o víctimes col·laterals dels terroristes.

D’altra banda, els esdeveniments de París també ens han obert els ulls, si no n’érem ja del tot conscients, que cal témer davant la proliferació (com a mínim aquest és l’efecte) d’uns nous motius per cometre atrocitats.

La història ens ha ensenyat que sempre han existit i, malauradament, sempre existiran individus (anava a escriure persones, mil disculpes) disposats a emprar qualsevol excusa per exterioritzar l’odi que senten per tot i per a tothom, incloent-se (en primer lloc i sobretot) ells mateixos.

Cada vegada hi haurà una religió, un fet cultural, la branca trencada d’un arbre genealògic, el racisme, la misogínia, un “m’ha mirat malament” o qualsevol altre argument inargumentable que aquell que cerca l’enfrontament posarà com a barrera on escudar-se i penjar-hi el lema que li servirà de justificació.

I encara hi haurà algun cec que s’ho empassarà.

No m’agradaria posar-me melodramàtic ni fer sociologia-ficció, però a vegades fa l’efecte que darrerament les ovelles extraviades van a cercar un ramat tant o més extraviat que elles per tenir la cobertura, l’ajuda o l’aplaudiment que d’altra manera no tindrien. I el pitjor és que el troben.

Si per A o per B jo tinc intenció de ser un terrorista malparit, algú que aprofitarà la por de les persones de bé davant d’un món que de tant en tant se’ns escapa de les mans per sembrar un protagonisme covard, em deurà anar bé tenir darrere un text sagrat o algú que m’hagi menjat el cap per autoritzar l’acte atroç.

Fins i tot els terroristes deuen menester una ètica. Encara que sigui una ètica completament amoral.