Lluitadors

Durant els pròxims mesos ens esperen un seguit de cites amb les urnes en què podrem expressar-nos

(tant de bo que serveixi per alguna cosa) i, per fi, sentir-nos mínimament partícips del sistema que han organitzat per nosaltres.

La contraprestació, però, és que ens haurem d’empassar les ganes de vendre’ns el vot que els polítics tindran. Per tant, ens esperen imatges de nens a coll, mítings, desqualificacions diverses per a tothom i tots els gustos, programes electorals escampats amb tots els honors abans que el vent dels resultats els prengui definitivament oblit enllà, banderoles, crits exaltats, rumors malintencionats, etc. O sigui, el de cada any repetit mil cops.

Encara que és cert que darrerament les opcions de vot amb possibilitats d’arribar a algun port semblen haver augmentat.

El bipartidisme generalitzat, esquinçat mínimament per algun altre partit que esquitxa diferenciació en àrees molt concretes, ha estat la tònica aclaparadora dels darrers decennis.

Però ara sembla que aquestes dualitats corren seriós perill. De fet, a Catalunya ja s’ha trencat força en els últims temps; i ara sembla que va de debò que a Espanya hi ha com a mínim una agrupació capaç de rompre la bipolarització.

Com s’ho han fet aquests partits (nous o bé ressorgits de les cendres) per entaforar-se a primera fila entremig dels dos monstres?

Doncs com el Paris troià, s’han dedicat a cercar el taló d’aquests Aquil·les; i han trobat la vulnerabilitat en l’opinió que la ciutadania en té.

Majoritàriament hi ha una molt mala impressió de les tasques dels nostres dirigents actuals o d’aquells que aspiren a ser-ho. Entre el que fan i allò que se’ls troba (corrupció, comptes a Andorra, sobres...), no hi ha un pam de net. I d’això se n’han aprofitat els outsiders per fer-se un forat en el panorama a partir de l’arma carregada de la crítica.

Però no únicament les agrupacions polítiques empren aquesta crítica, sinó també molts dels altres components (ja siguin persones individuals o associacions) disconformes amb el ritme actual dels esdeveniments que passen.

I això està bé si es fa en la mesura justa, però comença a ésser contraproduent quan es basa tota la voluntat de canviar les coses en els retrets.

Deu ser que és molt pràctic (i, sobretot, còmode) anomenar amb adjectius grandiloqüents (inconformista, lluitador, somiador, etc.) aquells individus l’únic mèrit dels quals és acampar unes nits en una plaça, manifestar-se, participar en una assemblea per votar allò que han de fer els altres o donar el seu suport a un partit polític que advoca per “trencar amb el que fa la casta”, així en general i sense dir ben bé com ni qui és “casta”.

Estem entrant en una corrent que propicia l’apatia i el romandre tal i com estem. I és que tot i que és cert que s’aixequen múltiples veus crítiques, si només es queden amb això i no hi ha acció, els resultats seran escassos.

I si estem proporcionant a la gent la idea que només protestant ja estan fent quelcom, els estem autoritzant a no aplicar-s’hi més.

Ha arribat un punt que aquell que es queixa dels empresaris perquè no contracten, el que ocupa la casa d’algú que amb suor l’ha pagat perquè “tothom té dret a un habitatge”, el que taral·leja una cançó protesta o aquell que amb una pancarta dóna lliçons del que algú altre hauria de fer és percebut com algú amb més fam de capgirar les coses que aquell altre que munta un petit negoci jugant-s’ho tot i posant-hi tot el temps del món o aquell que col·labora amb exemple i dedicació en alguna de les agrupacions solidàries que proven de debò de pintar el panorama amb tons més càlids.

És normal que tinguem el que ens mereixem: moltes paraules i les coses de mal en pitjor...