Temps de rebaixes

Ressacosos encara amb el record de les festes nadalenques, la pressa de la quotidianitat se’ns emporta com un remolí de nou cap a tot allò a què estem més acostumats, per bé o per mal.

S’esfumen els brindis, les sobretaules, els llums inesperats, els avets al menjador, pessebres, alguns regals, les felicitacions, les pel·lícules infantils des del sofà, les il·lusions de vailet i moltes altres coses que semblen tenir vedada la seva presència fora d’aquestes dates.

N’ocuparà el seu lloc aquell pensar acostumat en la feina (o la seva cerca), les compres de subsistència a fer, un esbarjo restringit majoritàriament a enclaustrar-nos davant del televisor, l’humor de la parella, repassar el nom de totes les amistats a qui potser hauríem de trucar, aquell mirar de controlar la disbauxa dels nens (ara que ja no tenim el xantatge ben intencionat dels Reis o el Pare Noel perquè estiguin quiets), fer plans més o menys fantasiosos sobre les pròximes vacances estiuenques (el següent parèntesi), trobar temps a l’interior d’un sac profund... i més cabòries diverses que tenyiran els nostres dies d’una monotonalitat exasperant (a no ser que hi posem remei, cosa que no podrà fer ningú més que nosaltres mateixos).

Sembla ahir que estàvem a les portes de les festes nadalenques i fèiem plans de cara a convertir els dies per venir en quelcom el més especial possible (o més especial impossible).

Sabíem que, ens agradi molt, ens provoqui nostàlgia o directament no sigui del nostre gust, el Nadal és una oportunitat irrebutjable per esquinçar els esquemes ferris de les existències i proposar un xic d’agitació sentimental i sensorial a les persones del nostre entorn. Per això molts ens hi tirem de cap.

Però ara que l’estela dels Reis d’Orient esvaint-se senyala que si volem trencar esquemes a partir d’aquest instant ho haurem de fer a títol individual i posant-hi força energia de la nostra part, el paradigma canvia totalment.

Per començar, fa unes setmanes respiràvem esperances i propòsits, mentre que ara la immediatesa fa que haguem d’avançar sense meditar tant en aquest alè.

Aquelles esperances versaven sobre tot allò que podria canviar, primer amb la treva de les Festes i després amb el canvi de calendari. Tot un llibre de tres-centes seixanta-cinc pàgines en blanc aptes per encabir-hi tots aquells projectes i anhels. Perquè hi constin i, tant de bo, perquè aquesta plasmació serveixi de plataforma ferma des d’on puguin enlairar-se rabents.

I d’altra banda, emmirallant-se en aquestes esperances, segueixen els propòsits: tot allò que ens perjurem que començarem a fer perquè finalment la fotografia de la nostra vida coincideixi el més possible amb aquella imatge que un dia vàrem somiar i vam anomenar “objectiu”.

Tanmateix, ara que ja tot està bressolat per la calma de la “normalitat”, la inèrcia ens porta a mantenir l’influx de l’any anterior. I ens dediquem a fer repassos, balanços o resums d’allò passat amb tant d’ímpetu que això ens frena de començar a treballar per un present i/o un futur més acord amb l’esbós que havíem dibuixat.

Curiosament, col·loquen en el punt inicial de l’any (que hauria d’ésser propici per fer net i sortir esprintant amb tota l’energia disponible) l’època de “rebaixes”.

Que tant de bo aquestes “rebaixes” quedin ben restringides, però, a les àrees comercials; i a nivell personal no les emprem per escapolir-nos o procrastinar d’una oportunitat immillorable de ser millors.