Antonios i Manuels

Aquests dies es parla molt i en ambients diversos de l’anunci de la Grossa de Nadal espanyola.

Ja saben, aquella història de fraternitat entre el Manuel, el client que es troba en un bar i en un principi està condemnat a exercir de mer espectador de la bona sort dels altres; fins que es veu com l’Antonio, el propietari d’aquest local, li tenia reservada una dosi extra de la solidaritat i amistat nadalenca que extermina qualsevol dolor.

Cíclicament apareixen fenòmens publicitaris d’aquest tipus. Això m’ha conduit a pensar en la gran importància que tenen els anuncis en la vida col·lectiva dels ciutadans. Tanta, que acaben colant-se en l’estrat més íntim de la nostra existència privada.

Evidentment, els publicistes ja pretenen això. Concretament, suposo que deu ser el seu màxim anhel professional que una campanya que condueixin arribi a penetrar en la intimitat de les persones, que entri fins la cuina dels seus somnis i vulguin posseir de totes, totes l’objecte pel qual treballen.

Però en alguns casos el fenomen fins i tot va un xic més enllà i s’acaba desvinculant la cosa del seu anunci, adquirint aquest una idiosincràsia pròpia que li dóna ales per poder entrar d’una forma intensa i decidida en l’imaginari popular.

Podran observar com un anunci ens pot cridar l’atenció per diversos motius. I els seus productors fan valdre aquest factor per estimular la seva màxima efectivitat: el ganxo del personatge de moda (ja sigui amb mereixement o sense), una música enganxosa que fa fortuna, que la seva realització ens transporti a un paisatge seductor o a una atmosfera onírica, que s’hi digui una expressió que esdevingui popular, que es relacioni amb algun afer de moda, que se’ns aferri per una ruta sentimental... o fins i tot el que ens pot cridar l’atenció pot ser el producte en sí! per estrany que pugui semblar!

La publicitat també resulta útil perquè ens permet fer un estudi de tendències, tant directament com indirectament.

Directament, perquè ens ensenyen en quins segments de mercat s’estan disputant les batalles més acèrrimes, quins són els productes que comencen a entrar d’una forma decisiva o retornen a les preferències dels consumidors, quin és l’esdeveniment que sosté l’esperança de les vendes de les marques (sabem que s’acosta el Dia de la Mare pels anuncis de perfums, que som al setembre pels col·leccionables o la tornada a l’escola, que arriba l’estiu perquè surten les cerveses...), etcètera.

I també indirectament, ja que a través de com vesteixen les actrius i actors dels anuncis, dels complements que hi ha, de com parlen o de quines situacions s’hi retraten, per exemple, ens podem fer una visió força aproximada de les modes, i fins i tot de quins són els temes que preocupen els ciutadans de cert territori i quin és el seu estat d’ànim general.

Molt relacionat amb aquest darrer fet que la publicitat ens permet obtenir inclinacions de coses que no s’hi anuncien directament, m’agradaria destacar que a través de l’evolució dels espots s’ha anat plasmant també el canvi ideològic i de moral de la societat.

Per posar dos exemples, tenim per un costat que afortunadament s’estan eliminant de la publicitat molts estereotips rancis (com el de les “dones florero” d’abans, que estan desapareixent; tot i que en certs tipus de productes encara perviu), i per altra banda es veu com la transgressió pren diferents camins (coses que abans s’haurien qualificat amb aquest adjectiu avui són el pa de cada dia; i a la inversa).

El que de moment mai ha canviat (i suposo –i espero- que mai ho farà) és que molts anuncis juguen amb la component emocional, especialment quan s’acosten dates senyalades.

I això probablement és el que fa que els recordem, ens marquin, els tinguem presents i fins i tot a vegades viatgem a la infantesa gràcies al record d’unes imatges o d’un d’aquells jingles que potser no van fer que compréssim res, però sí que ens robaren el cor.