Pintant amb un to daurat

El vint-i-dos de desembre de 2011 la Grossa de la Loteria de Nadal va caure en un petit poble d’Osca anomenat Sodeto. I ho va fer d’una forma tal que la pluja de milions va mullar a tot el poble de forma generalitzada, amb premis que anaven des dels 100.000 euros fins als dos milions.

Bé, a tothom no li tocà. A un sol habitant de les aproximadament setanta-cinc famílies que hi vivien no li va quedar altra opció que veure passar els divuit milions que aterraren.

Però en comptes d’abatre’s, maleir la seva mala sort, agafar mania a la resta del personal o entrar en un estat depressiu semblant al del Manuel de l’anunci del qual parlàvem fa un parell de setmanes, no es deixà tòrcer. Al contrari, en va saber treure un rèdit fenomenal.

Aquesta persona es diu Kostas Mitsotakis, i és un cineasta grec que viu als afores d’aquesta població (per això l’agrupació que havia de repartir la sort no arribà a la seva porta).

El mèrit d’aquest home és que, apart de no desanimar-se, fou capaç de reaccionar extremadament ràpid, posar-se la càmera a l’espatlla ja aquell mateix dia 22 de fa tres anys i anar a gravar la felicitat dels afortunats.

El resultat és un llargmetratge documental anomenat “Cuando tocó”, que s’estrenarà durant l’any 2015. Aquest, retrata no només aquella històrica data per la localitat, sinó també els dies que la seguiren, de forma que resulta un testimoni social d’un inqüestionable valor.

Segons el mateix cineasta explica, la vida en aquest poble no ha canviat gaire, a pesar dels milions. Ni cotxes de luxe, ni grans cases noves, ni tan sols l’obertura de cap tenda Dior a l’artèria principal del municipi...

Sembla que s’ha fet bona aquella màxima tan gastada del “tapar forats”, i disposar d’un raconet per tot allò que pugui succeir en un futur.

La història de Sodeto capta l’atenció, però en concret la d’en Kostas Mitsotakis és un vertader conte de Nadal. Sobretot per l’esperit que demostrà de no veure en l’episodi una mala passada del destí, sinó una oportunitat; i estirar-la mentre passava sense demora i amb energia.

Hem d’aprendre de bones lliçons com aquesta.

Per aquest motiu, ara que estem en una època que predisposa a molts de nosaltres a realitzar una introspecció sentimental que sovint provoca que fem balanços, val la pena considerar les diferents opcions que tenim de recomptar.

És allò tan típic del got mig ple o mig buit.

Al capdavall, ens porta al mateix reialme (el de l’amor) pensar en aquells que aquestes Festes no seran a taula amb tristesa, o bé fer-ho imaginant tot el que podem fer per ésser millors i així honorar-los; de la mateixa manera que podem autoflagelar-nos per alimentar els dimonis que ens diuen que no podrem fer quelcom, o bé asseure’ns per fer una llista dels passos necessaris per començar a intentar-ho (només això ja debilitarà els fantasmes que tapen moltes de les nostres expectatives amb el seu llençol).

I com aquests, tants i tants exemples.

Diuen que el Nadal és un oasi on el paisatge de la resta de l’any varia un xic. Tanmateix, no podem demanar-li que desapareguin tots els problemes del camí.

Per tant, ja que és segur que ara o adés ens toparem de nou amb pedres, que la meditació d’aquestes dates les pinti amb un to daurat.

I si hi ensopeguem, que la caiguda serveixi per recordar-nos que el fet d’aixecar-nos significarà una doble oportunitat: la de percebre la davallada com una ensenyança,  i la de reconèixer l’alçament posterior com allò que ens proporcionarà la inèrcia per tenir una energia addicional de cara a tot el que està per venir.