A
Filipines l’avís que ja arriba el Nadal no ve en forma d’anuncis de grans
superfícies, ni amb
Allà
la realitat ja fa anys que decideix actuar d’una forma molt més contundent, i
quan arriba el desembre la naturalesa, farta de penjar al firmament estranys
estels que potser avui no s’entendrien ni ningú seguiria, anuncia la nova amb
el crit aspre i cruel d’un tifó.
L’any
2011 va ésser el torn del Washi
(1.268 morts); el 2012, del Bopha (1.900
persones); i l’any passat la bestialitat del Haiyan (amb un rastre de 6.300 morts i més de mil desapareguts).
I
com que a les portes d’aquest Nadal també l’últim tifó de la temporada havia de
sembrar la por entre els habitants de les illes, ara ha entrat en escena el Hagupit, que els filipins han anomenat Ruby (millor mirar directament els ulls
de l’enemic anomenant-lo pel seu nom de pila).
Aquest
cop, entre la menor magnitud del fenomen i les mesures preventives que s’havien
imposat a conseqüència de l’escarment de l’any anterior (s’havien evacuat unes
500.000 persones només a la regió central de Samar Oriental i Leyte, que es
preveia que fossin les més damnificades), afortunadament sembla que els danys a
lamentar han estat molt menors.
Els
habitants, que fins ara havien estat molt reticents a qualsevol moviment forçat
per uns efectes meteorològics als quals malauradament ja estan molt acostumats,
tenien gravades amb foc a la retina les colpidores imatges de fa dotze mesos.
Evidentment, no deu haver costat convèncer-los sobre la necessitat de prendre
actuacions que minimitzessin els possibles mals.
Fins
al punt que diuen que ara la majoria de famílies tenen sempre preparada una
bossa amb tot allò imprescindible (documentació, aliments, mantes, etc.),
llesta per si aquest maleit temps apressa de nou.
Això
no obstant, el govern del país i les organitzacions no-governamentals que hi
han anat a intentar donar un cop de mà (la majoria encara hi són des del Hayian, ja que un milió de persones
viuen des de llavors desplaçades, sense res i en una situació de total
provisionalitat) són testimonis del temor de la població.
El
tifó de l’any passat els deixà el cop d’un trauma psicològic massa ben arrelat
als seus caps i a les seves vides. Moltes famílies que hi van perdre membres
resten en el present totalment bloquejades (fins al punt que algunes mares van
descuidar les necessitats biològiques dels fills que havien sobreviscut). No
n’hi ha per menys.
I encara
avui, cada cop que plou o fa vent moltes persones expressen símptomes crítics
d’ansietat.
S’imaginen
que terrible deu ser témer una cosa tan corrent com la pluja? que existeixi
quelcom rutinari capaç de trasbalsar-nos l’existència i arrastrar-nos fins a la
més profunda de les opacitats?
Afortunadament,
la majoria dels que estem llegint aquest article no ens en podem fer la idea. I
per molts anys.
Però
tenim una manera d’acostar-nos-hi (encara que sigui discretament) si pensem en
totes aquelles idees preconcebudes que tenim a la ment i que intenten
allunyar-nos d’allò que realment volem amb manipulacions, autosabotatges i
argúcies diverses que ens esborren projectes sense ni tan sols un intent.
Segurament
que en reconeixeran algun. Normalment vénen a dir coses semblants a “No seré
capaç”, “Mai seré prou bo”, “No tinc temps”, “Fallaré”, “Deixem-ho per demà”,
“Sóc massa gran”, i un llarg etcètera.
Són
aquells processos mentals i sentiments que en Coaching s’anomenen sabotejadors (o gremlins, ja que com els animalets de la pel·lícula també proven de
fer-nos por i que ens quedem quiets allà on estem).
L’important
en aquests casos és identificar les creences i les pors que ens impedeixen
avançar.
Això serà en un primer moment com estar sota la pluja
sense paraigua, però gràcies a mullar-nos aprendrem que no tota l’aigua que cau
del cel és perillosa com la d’un tifó. I descobrirem que potser el paraigua ens
estava tapant la fenomenal perspectiva de l’arc de Sant Martí allà al fons...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada