Natàlia

La nit queia sobre la seva habitació.

Després de cada vespre. Absolutament cada nit.

I no es tractava simplement de la foscor estenent la seva cortina sobre tot allò que durant el regnat del sol semblava menys inhòspit. Hi havia més, i d’aspecte encara més ferotge.

El pitjor era aquell fred calamitós que no respectava ni tan sols la treva de les flassades del llit, i que es dedicava a rosegar amb parsimònia i traïdoria tots els óssos del cos, fins i tot alguns que ni sabia que tenia ni perquè servien.

Quan s’apagaven els llums, provava d’arraulir-se, amb el llençol ben aferrat a la seva galta, mirant de passar el més dissimulada possible, invisible. A veure si així aquell mal destí cíclic que sabia que es repetiria acabava passant de llarg, encara que fos per un sol jorn.

Però això mai ocorria. I tocava passar un fred tan dèspota que, com la tortura més inclement, li impedia tancar els ulls; just fins aquell punt, ja ben entrada la matinada, en què la son adquiria amb el cansament tant de pes com per desequilibrar la balança.

Per tant, la petita Natàlia tenia molt de temps de pensar.

I en aquests pensaments no podia evitar culpar els seus pares de la desgràcia que quotidianament habitava.

Quan els explicava (abans cada dia i amb el temps, menys freqüentment) tot el que patia per culpa de la fredor que feia en aquella casa quan arribava l’hivern, ells solament se sabien mirar i alliberar un deix de tristesa que esborrava d’arrel qualsevol intent de resposta.

Abans, quan insistia molt i el pare acabava cridant, li deien que no hi havia diners per pagar el gasoil de la calefacció i que calia aguantar, resistir...  Fins al cap d’una estona quan, sistemàticament, la mare anava a veure-la i solament xiuxiuejava amb un to que intentava ésser tranquil·litzador tres paraules: “Vindran temps millors”. I rabent es girava. Sempre molt ràpid.

De totes maneres, tot i que el pare es volia fer el fort, ella sabia que tampoc ho era tant. Ho va entendre el dia que, després d’una d’aquestes discussions, el va sorprendre amb els ulls humits i una mirada cel amunt que, tot i que ella era menuda, va entendre que no aconseguiria el seu objectiu d’obtenir cap resposta.

Des d’aquest moment va deixar d’apretar tant amb les seves queixes.

En aquella monotonia de jerseis sempre massa prims, ja feia temps que havia deixat definitivament de banda la possibilitat de convidar amigues a fer els deures a casa. Hauria passat massa vergonya havent-se d’inventar excuses per justificar aquell menjador on només faltava un pingüí per fer honor a l’atmosfera gèlida imperant.

I com aquesta, moltes altres coses de la seva infantesa que s’havien quedat pel camí per culpa de la situació.

Però ara els pares l’hi havien fet massa grossa.

S’acostava un nou Nadal, i com havia passat l’any anterior, segurament de nou tant el Pare Noel com els Reis d’Orient tornarien a passar de llarg.

“Hem de menjar”, es justificaven els grans quan, amb una insinuació que cauria en un pou perdut, la Natàlia els descrivia aquella joguina tan fantàstica que li havien comprat a una companya de classe.

I ara que tenia l’oportunitat de rebre regals (algun canvi per a bé per fi), els pares tampoc no estaven disposats a fer l’esforç d’encendre per un sol dia aquella maleïda calefacció.

Així és normal que ningú, per personatges molt extraordinaris que siguin, vulgui aturar-se en aquesta condemnada casa.