Fa
pocs dies va sortir a la premsa una d’aquelles noticies que acaben esdevenint
tan substancials com prescindibles. Una d’aquelles informacions que són mera
curiositat i, per tant, la pressa de la
quotidianitat prova de convèncer-nos
que les obviem; però la nostra fe necessita captar-les, i per això les xuclem
àvidament quan apareixen.
Concretament,
les línies parlaven d’un part que havia tingut lloc entre vehicles, en ple
centre de Barcelona.
Es
veu que el dia 11 de novembre uns pares que anaven cap a l’hospital per donar a
llum a la Núria, la seva filla, no van ser a temps d’arribar-hi. La mare no
tingué altre remei que baixar del cotxe, asseure’s sobre l’asfalt de la Plaça
Borràs, amb tota la circulació de la Ronda de Dalt passant pel seu costat, i
presenciar com la vida fluïa a través d’un part de només un parell de minuts.
El
final de la història fou feliç. Però, sobretot, la crònica enganxa perquè, a
part dels tres protagonistes principals del conte (la mare, el pare i la petita
Núria), es barregen en la narració un grapat d’espontanis secundaris que ens
recorden que, encara que a vegades en tinguem la temptació, mai no podem deixar
de creure en la bondat de l’espècie humana.
I és
que, al marge de les persones que van aparèixer per tenir un paper en la trama
dels fets (la noia que avisà el 112, el noi que es tragué la camiseta per
cobrir l’infant; el guàrdia urbà que resguardava els pares i els proporcionà després
una manta tèrmica; els tècnics de l’ambulància que tallaren el cordó umbilical
i els van portar cap a l’hospital; els transeünts que van fer de mur per
proporcionar una mínima intimitat al moment; la noia que sostenia com podia la
mare perquè no sentís la fredor de l’asfalt mullat en un jorn de pluja; la
infermera que passava per allà i assistí; etc.), el relat parla d’un segon grup
de figurants igualment importants.
L’integraven
els vianants que es van trobar exercint d’espectadors de l’escena i, acatant
l’excepcionalitat del moment (desertant per tant del ritme pautat i pactat amb
la rutina), van abraonar-se cap al flux d’aquell cabal emocional.
Es
veu que allí molta gent plorava, segons expliquen les cròniques. I segurament
no n’hi havia per menys.
Que
magnífic... Si com a notícia significa ja una espurna d’ignició enmig de la
fosca nit de la uniformitat, imaginin-se que devia representar topar-se en la
vida real amb un moment tan excepcional, tan inesperat... i tan íntim però
alhora tan generalitzable com un dels instants cabdals en la existència d’una
persona!
Realment,
es percep talment com un conte de Nadal just abans de Nadal.
I és
d’agrair. Perquè precisament ara que comença a funcionar la maquinària més
econòmica i consumista de les Festes (als carrers s’encenen els llums que
recorden que s’inicia el canvi d’hàbits d’aquesta temporada, la publicitat ens
amenaça d’excloure’ns de l’esperit del desembre si no fem a cadascú els regals
oportuns, l’esperança es disfressa d’una simple butlleta de loteria, la
tradició es construeix a sobre de les bigues d’uns valors materials que semblen
més fàcilment adquiribles que els valors morals, etcètera etcètera etcètera), sovint
es troba a faltar que el vertader estat d’excepció del Nadal expandeixi les
seves dates.
D’aquí
uns dies ens prendrem una petita treva. Serem millors persones, ens deixarem
contagiar per la innocent il·lusió dels vailets, i fins i tot aconseguirem
aparcar una mica les cabòries del dia a dia. Per què no estirar per davant i
per darrere la manta d’aquesta màgia i que tapi amb la seva escalfor més dies
de l’any?
No
tots els contes de Nadal que passin just abans de Nadal seran tan noticiables
com un naixement enmig de la Plaça Borràs, però estic convençut que amb una
mica d’imaginació tots podríem trobar les excepcionalitats que guarnissin
intensament i emocional els pròxims dies.
Feliç
abans-de-Nadal!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada