Objectius que domestiquen la bellesa

Fins al dia 8 de febrer de 2015 es pot contemplar al CaixaForum de Barcelona una interessant exposició titulada Génesis, del fotògraf brasiler Sebastião Salgado.

És, evidentment, una cita que els recomano. Però encara que no tinguin ocasió de fer una escapada fins a la Ciutat Comtal per presenciar-la in situ, com a mínim teclegin “Génesis Sebastião Salgado” a la caixeta d’aquest fantàstic invent que és el Google i deixin-se endur per la màgia d’unes imatges colpidorament tendres o dolçament aspres, d’una bellesa feréstega i quasi bé indomesticable si no és per objectius privilegiats com el de l’autor que ens ocupa.

Amb les exposicions de fotografia, com passa amb l’art en general, costa trobar una descripció íntegra i precisa mitjançant paraules d’allò que s’hi veurà. Certament hi ha molta gent que s’hi arrisca, però fins que els propis ulls han reposat sobre l’obra es corre el risc que molts detalls d’importància es perdin pel camí. I és que la subjectivitat, el bagatge cultural o l’experiència pròpia, i la sensibilitat d’hom són una part fonamental del revelat d’una instantània per transformar-la en sentiment.

Tanmateix, per fer-los quatre cèntims sobre què és el que trobaran en aquesta exposició, em basaré en el seu fullet per dir-los que la mostra està concebuda com un al·legat mediambiental enfocat a la denúncia de tots aquells espais naturals únics que estem deixant desaparèixer (o que directament estem contribuint decisivament a aquesta extinció). I per activar aquesta consciència el que l’autor fa és precisament anar al cantó contrari per mostrar-nos paisatges, ecosistemes i comunitats humanes que han aconseguit mantenir-se intactes. Segurament amb la intenció que apreciem tot el que ens estem deixant perdre...

Veritablement, tenim un planeta que ens ofereix escenaris privilegiats, que serien l’immillorable colofó per emmarcar-hi aquelles vivències daurades que de tant en tant (sempre menys del que voldríem, però possiblement més sovint del que apreciem) travessen per la nostra existència i anomenem Felicitat. L’attrezzo d’aquesta obra que representem és digne de la millor de les funcions.

Això no obstant, malgrat la perfecció del que tenim a fora, és necessari saber-ho captar per portar-ho amb tota la frescor i l’encant a aquells ulls que la distància o les presses iracundes d’un temps que no se sap desaprofitat impedeixen fitar-ho en primera persona. I això requereix un do teixit com a mínim de tècnica i sensibilitat per dur-ho a terme.

Però n’hi ha prou amb aquests dos ingredients per aconseguir una gran representació en forma de fotografia?

Precisament una de les crítiques que des d’alguns sectors es fan al senyor Salgado és que afirmen que “col·loca” els seus models per obtenir una instantània captivadora i modelada al seu gust. Però, evidentment, ni als animals ni als paisatges que són part fonamental de la seva obra no els pot fer posar per la foto. Per tant, canviaria alguna cosa que indiqués a les persones que hi surten el lloc on posar-se per obtenir una bona composició?

Ara bé, el que indubtablement sí és un factor decisiu perquè el senyor Salgado (o qui sigui) obtingui una fotografia fantàstica és aquell toc de probabilitat (hi ha gent que l’anomenen atzar, i altres prefereixen dir que és quelcom provocat per l’esforç i la constància) d’estar en el lloc correcte en el moment oportú.

I és que al capdavall això és com la vida mateixa: podem condicionar, rebre l’ajuda o bé les traves de les persones del voltant; però si no ens agrada la foto que resultarà, només el fotògraf té el poder de canviar l’escenari o l’orientació, i esperar tot mirant cap al cantó on creu que poden passar les coses que vol que apareguin a la imatge de la seva història.