L'àrea fosca

La setmana passada tingué lloc un nou punt d’inflexió en la cursa per la conquesta de l’espai (o com a mínim del coneixement sobre allò que hi ha allà fora).

I és que el mòdul de descens robòtic Philae, que viatjava sobre la sonda orbital Rosetta des de feia deu anys, va aterrar per fi sobre el cometa 67P Txuriumov-Guerassimenko.

Per això s’ha d’entendre l’alegria aparent de l’Agència Espacial Europea (ESA), la gestora de la missió.

És el primer cop que l’home té l’oportunitat d’arribar a un cometa. I hi ha l’esperança que l’anàlisi d’aquestes immenses boles fetes de roca, gel i pols pugui proporcionar valuoses informacions sobre l’origen de la vida.

I és que aquests viatgers galàctics solitaris són residus de la nebulosa primitiva, resultat de la formació del sistema solar fa 45.000 milions d’anys. Més concretament, s’escollí aquest cometa 67P perquè encara no ha passat mai pel Sol, on aquests elements pateixen canvis; i, per tant, es tracta d’un cos intacte.

La pega de l’assumpte ha estat que el descens era complicadíssim, i encara que s’ha aconseguit, ha tingut lloc en una zona no desitjada del cometa. Per ser més precisos, ha caigut en una àrea rocosa i fosca, on les bateries solars de l’aparell no aconsegueixen recarregar-se. Això ha provocat que l’artefacte s’hagi hagut de posar en mode repòs fins no se sap ben bé quan (si és que acaba despertant mai).

Des de l’Agència Espacial Europea continuen afirmant que la missió no es pot considerar d’altra forma que un èxit rotund. És evident que la informació que aconseguí enviar abans de quedar-se adormida pot ser molt profitosa; això no es pot negar.

Ara bé, aquí entrem en el terreny relliscós d’haver d’avaluar com de profitós pot arribar a ésser un “fracàs”.

I és que, probablement, si la sonda de la que parlem hagués estat de la NASA nord-americana, ningú hauria negat el mot “fracàs”; però tractant-se d’una empresa europea tothom evitarà la parauleta.

Això és així perquè ja fa anys que no només els melodrames hollywoodians es creuen la màxima que dels errors se n’aprèn, i molt. També els empresaris, els emprenedors, el sistema educatiu i la gent en general dels USA pensen que a l’interior d’una experiència, sigui quina sigui la naturalesa d’aquesta, hi ha una quantitat valuosíssima de suc.

I justament un dels mèrits de l’explorador serà saber exprimir aquest líquid per obtenir-ne totes les vitamines possibles. Per disposar de la màxima força quan hagi d’arribar el següent intent.

Pel contrari, a Europa covem la noció que un fracàs és quelcom radicalment dolent. Per això mirem d’ocultar-lo de totes totes.

I gràcies a això arriben inexorablement les sorres movedisses de les justificacions. Intentem fer bona l’acció que tot just hem acabat, costi el que costi.

I estructurem aquestes justificacions basant-nos en la impossibilitat total de l’empresa que havíem iniciat, en què hi ha hagut algú altre que ens ha posat traves (sigui aquest persona o l’atzar capriciós que conspira cofoi per bufar en contra nostre), o bé intentant convèncer els espectadors que el “final alternatiu” al qual hem arribat és millor que l’inicialment previst...

La diferència cabdal, en el meu punt de vista, per saber si aquestes justificacions són o no admissibles és a qui es dirigeixin: si pretenen convèncer a algú altre, poden arribar a autoritzar-se; però a partir del moment que ens les diem a nosaltres mateixos, correm el risc de no creure en res més que en l’alternativa, el segon plat... I deixar els somnis o els grans projectes totalment orfes, ben abandonats.