Impressionar la sogra

Segurament recordaran el complicat cognom d’en Felix Baumgartner i, sobretot, la seva gesta de fa ara

tot just dos anys, quan es tirà en paracaigudes des de ben bé les portes de l’estratosfera, a 39 quilòmetres d’alçada.

I si ho tenen a la memòria, probablement serà perquè aquella operació, patrocinada per una important marca de begudes energètiques, significà un complex desplegament mediàtic. Es posaren a disposició de l’esportista/aventurer un grapat de mitjans humans, tecnològics i propagandístics perquè l’austríac no solament pogués completar la seva fantàstica  proesa amb èxit, sinó que aquesta fos contemplada en directe per mitja humanitat.

Doncs bé, la setmana passada hi hagué un altre sonat (un d’aquests “sonats” que fan que les coses canviïn i els rècords es vagin superant. L’accepció bona de “sonat”, vaja...) que no simplement imità l’experiència, sinó que fins i tot la superà.

El personatge es diu Alan Eustace, té 57 anys i és el vicepresident de la gegantina corporació Google.

Aquest, després de dues hores d’ascensió mitjançant un globus d’heli, i equipat amb un vestit pressuritzat molt similar al dels astronautes, quan arribà als 41.150 metres (la xifra del nou rècord d’alçada) es precipità sobre el desert de Nou Mèxic. Val a dir també que durant la caiguda lliure del salt assolí una velocitat màxima de 1.322 quilòmetres per hora (trencant la barrera del so i, de passada, un altre dels rècords d’en Baumgartner).

El que crida l’atenció del tema és que amb tota l’expectació que s’organitzà al voltant del repte de l’austríac, aquest més recent hagi passat pràcticament sense pena ni glòria, en forma de discreta curiositat relatada en poques línies de diari.

Fa tot l’efecte que el que ha variat entre una ocasió i l’altra han estat els interessos comercials que hi havia pel mig. En Eustace ha participat en un projecte totalment personal, havent-se d’esforçar fins i tot, pel que diuen, a mantenir-ne al marge la seva companyia, Google. En canvi, el projecte Stratos en què participà en Baumgartner tenia com a un dels seus principals leitmotiv la publicitat per al seu patrocinador.

Això porta a pensar sobre com ens pot arribar a condicionar el fet de fer les coses per com seran percebudes exteriorment, per la resta de gent.

Evidentment, si algú té una idea en ment i una marca li ofereix dur-la a terme amb una comprensible compensació per a ella, no hi ha res a dir. Però sobta que aquesta interferència d’una empresa potent pel mig pugui canviar tant el paradigma, fins al punt d’arribar a convèncer l’opinió mediàtica, els programadors de les televisions i els redactors dels diaris que la seva proesa era digna de primera plana. En canvi, el que ha vingut darrere, sense el suport d’una corporació, no ha “merescut” aquest privilegi (és evident que les segones oportunitats tampoc criden tant l’atenció, però ni així podem menysprear la crida del poder).

Tanmateix, a nivell més planer (no cal llançar-se de la troposfera per generar expectació), qui més qui menys ha fet en certa ocasió alguna cosa amb la primera (i a vegades única) voluntat de caure bé a algú, fer-se l’interessant, que li agraeixin l’esforç o posicionar-se socialment o professional.

I segurament això esdevé un error quan la conducta és repetitiva, quan sempre ho fem amb aquest ànim o l’instint prové d’una manca d’autoestima. Però si aquesta motivació de fer quelcom “pel que diran” és puntual i ens ajuda a superar-nos, benvinguts siguin els caps, els possibles clients, els amics, les novietes o les sogres a qui pretenem impressionar, ja que seran el motor del nostre canvi!