10N

Sembla que fos ahir que ens havien anunciat que el nou de novembre de 2014 tothom qui volgués podria opinar sobre el futur polític de Catalunya.

Però en realitat han passat des de llavors uns mesos plens d’una mica de tot.

I com en moltes altres coses, aquí hem de diferenciar entre el que ha ocorregut entre la classe política i el que ha esdevingut al carrer.

Entre els polítics, hi ha hagut missatges de justícia i la voluntat de proporcionar al poble un dret que segurament ja hauria d’haver caigut pel seu propi pes sense necessitat de donar-hi tantes voltes. És cert. Però també multitud de crits, dissonàncies, rancors, estirabots, indecisions, canvis d’opinió...; i, sobretot a mesura que s’acostava la data final, un ridícul majúscul del govern espanyol en emprar el poder judicial com a coartada pels dèficits democràtics que acumula. I, el que és pitjor, missatges que provaven de tensar les relacions entre veïns o atemorir basant-se en repercussions aïrades de la cita.

Mentre que entre la ciutadania en general les coses han estat molt diferents. Allà s’han obviat les “qüestions tècniques” que des d’altres estaments es donaven com a justificació pel sí o pel no, i el clam majoritari era el de la simple reclamació d’un dret; com aquella cosa que hauria d’ésser la més normal del món, encara que hi hagi qui ho pretengui emmascarar. Per tant, aquesta naturalitat no provoca enfrontaments ni nervis, simplement esperança i il·lusió.

Però, com deia, finalment el 9N ja ha passat. I pot considerar-se, pesi qui pesi, tot un èxit.

És cert que segurament no fou el 9N que molta gent hagués desitjat, descafeïnat per l’estaca de les imposicions dels de sempre, però tot i així serví perquè les catalanes i catalans poguéssim exercir la modesta voluntat de deixar-nos sentir de tant en tant. I, si pot ser, que això s’acabi convertint en quelcom rutinari, no extraordinari... i que algú ens escolti!

Aquest passat dilluns, però, fou deu de novembre (10N). El primer dels dies que han seguit i seguiran el 9N, i que han de donar-li continuïtat o bé la completa escissió amb tot allò que s’ha portat a la palestra fins a arribar a aquest jorn.

Portem molts mesos parlant a bastament del poder d’un dia concret. Però cal ser crítics i reconèixer que ningú ens ha dit quasi res d’allò que preveien que passaria a partir de l’endemà.

De primeres, fa tot l’efecte que res ha canviat.

Com les hores posteriors a una gran festa, contemplem l’espai remogut, amb gots, confeti i el sòl tot tacat de beguda vessada. També persones que es belluguen silencioses, mig embriagues encara de la disbauxa i la ressaca posterior. Per això no alcem gaire la veu, perquè sabem que el despertar darrere d’unes hores extraordinàries sempre costa i no volem fer venir mal de cap als altres.

Però irremeiablement acabarà arribant l’amargor colpidora d’un cafè ben carregat i, amb ella, el retorn a una rutina a la qual haurem d’enfilar-nos-hi al vol perquè mai fa parada per ningú.

I, sobretot, amb el pes afegit de saber que aquesta quotidianitat fa avui pujada i presenta unes enormes dificultats per al país en general però, sobretot, per a molta gent en particular.

Està iniciant-se l’hora dels balanços i, ja tot seguit, el moment de saber de forma decidida què hem de fer amb aquests resultats, amb aquestes xifres.

Els pròxims passos seran els que marcaran no només l’èxit o, al contrari, la intranscendència d’aquest 9N, sinó també conèixer si ens han fet perdre el temps a tots plegats o bé podem continuar mantenint la fe en què de tant en tant podem ser partícips d’algun canvi.