Titulars a peu de pàgina

Fins que la realitat arriba a la nostra percepció, travessa per nombrosos filtres, sedassos que atorguen a allò que ens atrapa un gust modificat.

El primer pas és que la informació ens arribi. És evident, però a vegades ni les coses més manifestes són sempre valorades com a tal.

I és que en algunes ocasions el fet que sapiguem una notícia dependrà que aquesta hagi estat considerada per algun medi de comunicació com a digne d’ésser conegut.

Aquesta deliberació que sembla un detall sense més, pren una consideració transcendental davant d’algunes circumstàncies.

Per exemple, ja en alguna anterior ocasió m’he queixat en aquest mateix espai que no tot l’àmbit geogràfic està igualment cobert per premsa i mitjans audiovisuals. El que passa a Gurb no té la mateixa repercussió que el que passa a Barcelona (d’aquí la importància dels medis locals).

Això si parlem en un àmbit “microgeogràfic”. Si ho expandim cap a la “macrogeografia”, també trobaríem que l’atenció no és la mateixa sigui quina sigui la zona del planeta en què es localitza l’acció: dos morts a causa d’un atemptat ocorregut a Estats Units tenen una cobertura que res té a veure amb la de dos-cents assassinats per culpa d’un bombardeig a l’Afganistan.

Però ja hauríem d’estar acostumats que el passaport d’una persona faci cotitzar la seva ànima a la borsa, fent-la digna d’una quantitat de plors variable davant de la pèrdua per part d’aquells que no la coneixien.

Si seguim avançant, sempre suposant que l’esdeveniment hagi aconseguit la meta de la nostra coneixença, en un altre estadi ens toparem amb el fet d’haver d’aportar inevitablement un component subjectiu a la informació.

I és que no tot ens toca de la mateixa manera, ni tots sabem jutjar del mateix mode la tangibilitat.

Evidentment, quan un episodi té una repercussió personal, que interactua amb les nostres circumstàncies o les d’algú que coneixem i/o ens importa, desprendrà una substància que inhibirà una part de racionalitat i ho conduirà tot més a l’extrem, intensificant la ira, la negació i l’exaltació.

Addicionalment, hi ha un factor de protecció que causa que veiem els mals dels altres (o les males notícies, i fins i tot els grans cops de sort...) com episodis integrants d’un guió literari, com quelcom projectat sobre una pantalla de cinema que ho reté fortament i mai permetrà que es barregi amb el nostre modus vivendi. És quan acut aquell lacònic “aquí aquestes coses no passen”.

Però i tant si passen, a vegades. Lamentablement i certa.

La setmana passada, per exemple, les notícies parlaven de Valls donant una notícia d’aquelles grandiloqüents i aterradores que mai voldríem sentir: la mort d’una persona a la nostra localitat presumptament assassinada d’una forma despietada.

Sempre ens fan mal, aquestes coses, però ens hem acostumat tant a sentir-les (com si acostumar fos un verb que es pogués conjugar en aquestes circumstàncies... però ho fem!) que un lleu aixecament de cap segella la nostra indignació. I un segon més tard ens n’hem pràcticament oblidat.

El gel de la desídia ja ha aconseguit una part del seu objectiu de convertir la selva en què les preocupacions podien travessar la humanitat de punta a punta (tot i que algun clar sempre hi ha hagut, naturalment) saltant de persona en persona en un vertader Pol que ens fa perdre el nord.

Per això, dintre de la desgràcia, quan ocorren a prop nostre episodis funestos ens permeten aquell exercici macabre però necessari de contemplar la resta de coses que passen en la seva justa mesura, tant immenses o completament innòcues.

Al capdavall, els fets que prenen realitat durant la vida i aquells als quals atorguem el mèrit d’ésser noticiables són els pilars que basteixen les persones que som i serem o la societat que entre tots estem engendrant.