Solitud interactiva

De nou han tornat els senyals d’aquest estiu que estem a punt d’encetar oficialment.

S’ha fet esperar, és cert; però més enllà de tendències, estudis i previsions, ja és aquí per imposar la seva llei de calitja i anticiclons per sobre de qualsevol altra imposició, més enllà de qualsevol reivindicació aliena.

Ja arriba, i ho fa carregat d’una maleta amb idèntic equipament que el de les darreres temporades. La seva és una moda sense tendències, variacions cromàtiques o canvis d’estil.

El primer que sortirà de l’embalum que tragina serà la contradicció que permanentment proposa: tot i que el seu clima és previsible, carregós, inexpressiu i avorrit, associem aquesta època amb la diversió i amb allò que és diferent.

Sense dubte, el que provoca aquesta especial consideració és que majoritàriament és durant aquests mesos que els que tenen la sort de tenir feina disposen de vacances per escapar-se’n.

I és que precisament aquest mot, vacances, és el primer que ens ve al cap quan provem de fer una pluja d’idees sobre motius que trenquen la monotonia. D’aquí que s’hagi erigit com a principal icona d’allò que esquinça pel mig pàgines d’agenda i qualsevol obligació.

A part d’aquest descans laboral, hi ha altres motius que contribueixen a la imatge de l’estiu com a escapatòria franca d’una existència repetitiva.

El bon temps, per exemple, afavoreix les nostres ganes de sortir a veure món (ja sigui a l’altra punta de planeta o al carrer del costat). Escapem de les quatre parets de la llar per viatjar i descobrir nous territoris i cultures, o ens apropem a les terrasses i jardins propers a redescobrir amics i coneguts que havíem deixat desemparats la resta d’any.

El sol és l’excusa immillorable que disfressarà l’ambient amb diferències i l’untarà amb el nèctar enganxós que ens atraurà irremeiablement i necessària.

Irrefrenablement ens aboquem a l’exterior, és cert. I ho fem tant per entrar a nous territoris com per sortir del paratge avorrit que ens cansa de tant habitar-lo.

Fins i tot la publicitat s’ha encarregat d’explotar aquesta veta, i ja fa uns quants anys que els anuncis que s’estrenen durant aquestes dates potencien la component lúdica de l’estiu, ensenyant les múltiples possibilitats d’obertura que platja, muntanya o un fred inexistent atorguen. Només cal deixar-se emportar.

Potser és a causa d’aquell misteriós efecte deformador que transforma en superlatius els fets del passat, però tinc la impressió que el rol que exerceix l’estiu en les nostres existències s’ha anat modificant amb el pas del temps.

Encara que la seva funció primogènita d’oxigen necessari per a afrontar la resta de curs resta inalterada, potser avui la seva expectativa està augmentada amb desmesura.

És possible que aquesta necessitat exagerada de quelcom que esmicoli la monotonia vingui condicionada per l’estil de vida que conduïm i alhora ens condueix.

Actualment estudiem, treballem o seguim amb major o menor èmfasi les obligacions que tenim. Com sempre. El que ha canviat són els moments d’oci.

No és cap secret que les relacions socials han realitzat un tomb de 360 graus. En bona part gràcies a les noves tecnologies, establim un contacte instantani però a distància amb les altres persones. Per tant, estarem físicament i mentalment més reclosos entre els marges estrictes d’allò peculiar i recent que podríem anomenar solitud interactiva.

Per això no ens resta altra cosa que esperar com aigua de maig (o de juny, en aquest cas) l’estiu que ens proporcioni l’excusa per desertar una mica de nosaltres mateixos i sortir de l’ou.