Pilars que fan llenya

La vida és un camí sinuós, amb constants pujades i baixades. I aquests desnivells sorgeixen puntualment, d’una forma aproximadament aleatòria. Quan menys ens ho esperem, pot aparèixer un inconvenient que suposi haver d’alentir el pas, haver de cercar una ruta alternativa o bé haver de repensar-nos l’horitzó que havíem imaginat per una nova promesa, un esbós de futur alternatiu.

Tanmateix, tot i que acabem de comentar suara que no se sap mai quan sorgirà el gap a salvar, hi ha dos períodes del trajecte vital en què sí que es pot planificar que, inevitablement, s’observaran aquest tipus de desviacions.

La primera serà a la sortida. En la infantesa d’una persona tindran lloc un seguit de canvis, un conjunt d’evolucions i modificacions, que posaran a l’individu en una situació d’especial vulnerabilitat.

I la segona ocasió serà just a l’altra punta, durant la vellesa. En aquest punt cal assumir igualment una nova realitat i acoblar-nos-hi amb la màxima serenitat i comoditat possible.

Això no obstant, en comptes de facilitar aquestes dues transicions i enfocar tots els esforços a uns col·lectius especialment sensibles, sembla que la tendència sigui la contrària. Avui s’avantposen els interessos polítics partidistes o els béns de venda ideològics a la cura de les persones. I això probablement sigui una factura massa pesada com perquè la nostra societat, especialment en els temps que corren, pugui permetre-se-la.

El govern espanyol, amb la famosa Llei Wert (actualment, quan quelcom adquireix el “mèrit” d’esdevenir famós, malament rai...), l’únic que fa és sacrificar encara una mica més el sistema educatiu espanyol amb la solitària voluntat d’aconseguir-ne un rèdit polític.

És l’últim episodi d’una tendència malauradament generalitzada. Cada govern que entra mira d’imprimir la seva petjada. I com que és més fàcil fer-ho amb polèmica que amb una bona obra d’actuació, així ens va...

Tot i ésser evident que el nivell mitjà de competències amb què els alumnes espanyols surten dels diferents estadis d’aprenentatge reclama una solució urgent, aquesta s’havia de prendre amb criteris tècnics, preguntant als docents, cercant alternatives coherents i, a poder ser, consensuades. Però en comptes d’això s’ha donat prioritat a l’enfrontament i a decretar uns canvis que, en el millor dels casos, seran totalment insubstancials, i en el pitjor (l’episodi de la voluntat malaltissa de complicar la vida a una escola que integri amb naturalitat el català; cosa que fins i tot segons la Constitució espanyola hauria d’ésser el desitjable!), suposarien en cas d’aplicar-se una dificultat logística inassolible i una nova eixugada de recursos.

I per l’altra banda hi ha un atac constant a una Llei que ja va néixer tocada de mort: la de la Dependència (bona part dels receptors de la qual haurien de ser gent gran).

La idea era bona (i, més que això, necessària), però des del primer dia hi ha hagut dificultats. Primerament amb els recursos necessaris per a la valoració del grau de cada persona i la gestió dels expedients; i en segon lloc, perquè els recursos destinats al seu pagament sempre han resultat escassos.

Ara resulta que els avis són els que més han de sentir la crisi. Després de tota una vida de treballar i que la majoria sàpigues guardar la roba i actués amb seny i precaució, avui han de conviure amb uns recursos molt limitats per unes pensions exigües que gairebé llencen per la borda tots aquells sacrificis.

A més, en aquests dies de trons i pedregada molts veuen com els fills han de tornar a viure amb ells o han d’ajudar-los en les seves dificultats, cal pagar metges i receptes o que, sense ajudes, no poden pagar-se la institució o professional que puguin cuidar-los. Per si no en tinguessin prou amb la que ja els cau.

Evidentment, no sembla una bona estratègia posar traves a aquells sectors de població especialment sensibles o vulnerables. Als pilars vertaders de la nostra societat!

Diuen que sempre plou sobre mullat. I això és perquè el temps no sap descarregar l’aigua mirant les necessitats de les persones. Però que el mateix s’hagi de dir dels polítics i de les administracions ja és més dur. Bastant més dur.