14 de juny 2013

Si ho hagués de sentir


Aquests últims dies ha pres un dels llocs de privilegi de les grans noticies l’afer del programa massiu d’espionatge de trucades i correus realitzat pel govern dels Estats Units.
El president Obama s’ha afanyat a aclarir que els ciutadans del seu país podien estar tranquils, ja que únicament s’havien estat espiant persones a l’exterior de les fronteres del seu país. Tot un detall.
Tot i així, la “recollida d’informació” que ha estat practicant la National Security Agency (NSA) a les nou companyies d’internet més grans del país (incloent-hi Microsoft, Apple, Facebook o Google), exposada a l’opinió pública per Edward Snowden, és quelcom extremadament delicat.

Amb la seva novel·la 1984, George Orwell va donar a llum un personatge enigmàtic i totalitari anomenat Gran Germà. Aquest, controlava a través de càmeres tots els moviments de la seva població (que pràcticament es poden considerar súbdits, en el punt en què els situa l’obra), i coaccionava les llibertats d’aquests ciutadans tot recordant-los constantment la frase “El Gran Germà us vigila”.

Amb els anys, aquest nom propi s’ha incorporat a l’imaginari col·lectiu per definir la vigilància extrema i deslleial que els estaments més poderosos realitzen sobre el poble pla.
Governs que amb històries laborals i dades fiscals ho saben tot de nosaltres, grans corporacions que rastregen les cerques telemàtiques per venir-nos a oferir per casualitat allò que serà del nostre interès, targetes de crèdit espietes que conten als bancs el trànsit dels nostres bitllets... Tant se val el medi, el que compta de debò és alçar-se amb la vareta de comandament de la dictadura de la informació que s’ha convertit en l’escenari de joc.
En tenim un darrer exemple amb el que s’està descobrint als Estats Units. Imaginin-se però, per un moment, tot el que es deu escapar del nostre coneixement!

L’explicació ha estat que esperaven descobrir amb aquesta actuació possibles cèl·lules terroristes per poder evitar atemptats potencials. Per tant, és d’esperar que si han trobat algun text o algun context considerat inadequat en els missatges rastrejats, hagin pres mesures contra els emissors.
I és que ja sabem tots els inconvenients que pot provocar que la vista d’algú es faci seves unes línies que no li anaven destinades.

Tanmateix, llegint la notícia, m’ha vingut al cap la idea de les interessants possibilitats que obriria una hipotètica situació en què sabéssim que algú no autoritzat que es creu ocult està llegint els nostres escrits, sempre que això no hagués de comportar represàlies.
En un context com aquest, seríem lliures per a dir el que directament, sense la transmissió de la mentida aparent, no ens atrevim a esbombar.

Imaginin-s’ho. Com de satisfactori seria explicar-li a un company de feina els fonaments d’un bon lideratge i les virtuts d’un bon ambient laboral (si sabéssim que el nostre cap ens està escoltant d’amagat); o explicar-li al ministre de torn aquelles mesures que els que no hi entenem proposem i el carrer en va ple, no fos el cas que les hagués obviat per simples (si fóssim conscients que aquest ministre ens espia); o narrar-li al nostre millor amic tot l’amor dissimulat que mantenim no-compartit, i aquest clam intern ens eixorda el cor i, el que és pitjor, ens crema l’expectativa (si Ella ho pogués sentir... Ai, si Ella ho pogués sentir!); o comentar com qui no vol la cosa que és lamentable cometre il·legalitats contra els ciutadans que t’han votat, però encara és més roí realitzar-les contra aquells d’uns països que no n’han tingut oportunitat (si ho hagués d’espiar algú dels serveis secrets nord-americans)...

Ara que això últim, vist el que hem vist, és ben possible i encara m’arribaran les conseqüències. Serà millor que ho deixem així!