Zona màgica

Si fem cas de la programació de les diferents cadenes de televisió, potser sí que alguna cosa està canviant.

Evidentment, continua l’activitat febril d’aquells espais basats en una “contracultura” que ben bé podria confondre’s amb l’“anticultura”. Sobretot a certs canals (per exemple a aquell National Geographic d’espècies irracionals que probablement troben quan pitgen el “5” del seu comandament). Però en general em fa l’efecte que, encara que sigui solament per quedar bé (i perquè ara toca, que dirien alguns), des de fa un temps es posa major èmfasi en un tipus determinat de contingut “blanc”.

És possible que la implantació a la graella d’aquest tipus de programes no hagi vingut dirigit per un convenciment ferm per part dels executius que ho han decidit. Però la societat està demanant un punt d’inflexió ferm i concís; que tots junts anem per fi a una per ajudar-nos i donar-nos suport.

Hem vist (i ara ja ho tenim completament gola avall) que els que ens pensàvem que ens havien de marcar la direcció han fet aigües per tot arreu. No ens en podem refiar. Per tant, no toca cap altra opció que arremangar-nos i, més que mai, facilitar que la unió faci la força.

Per això ara tenim diversos exemples de programes que, amb més o menys fortuna, proven d’incidir en aquest enfocament barreja de components social i d’automotivació.

Així, tenim des dels clàssics programes de reportatges que ens fan espectadors de les desigualtats més terribles de la societat; o emissions d’índole econòmica perquè entenguem aquest daltabaix que ni els experts entenen; o explicacions que miren d’explicar-nos el funcionament de les empreses (a veure si valorem la part de mèrit d’aquells empresaris que donen feina a altra gent, ara que per culpa d’uns quants estan quasi bé demonitzats); o formats que apliquen el coaching a diferents situacions o aptituds personals (joves conflictius, mentoring de negocis, concursos de cuina...) per mirar si podem aprofitar algun dels consells per dur-lo a terreny propi.

És necessari, tot això? El meu pensament és que sí. Ho crec rotundament.

Dit això, també és de justícia reconèixer que el medi televisiu no és el més adequat. L’idoni seria que cadascú anés a cercar l’ajuda/motivació en allò que millor li arribi (de forma personalitzada, amb la lectura, mitjançant l’escolta d’un bon ponent...). Però molta gent, en aquests temps de pressa i velocitat, necessita que les coses els les donin mastegades. I per a aquesta finalitat la immediatesa i vaporositat del medi televisiu resulta insubstituïble.

La crisi econòmica ha suposat una batzegada colossal en molts aspectes de la nostra civilització. No faig cap descobriment, dient això.

I hi ha qui s’ha quedat desubicat, en aquesta nova situació. O simplement qui ara sent d’una forma rutilant que res és per sempre i que cal exercitar la flexibilitat necessària per emmotllar-se als canvis que potser arribaran (o cridarem). O, fins i tot, aquell que se sap perfectament la teoria però li falta l’empenteta per dur a la pràctica l’acte de variació o d’emprendre la ruta imaginada.

Una teoria molt interessant parla que tots nosaltres habitem quotidianament el que s’anomena “zona de confort”: fem el que millor sabem fer o el que estem habituats a realitzar, estem a gust amb la gent coneguda i tractem de fer perenne allò que ens proporciona un mínim de seguretat econòmica-afectiva.

Això no obstant, potser un dia ens sentirem presos en aquest espai reduït de la “zona de confort”; o potser hi caurà un obstacle que la deixarà inoperativa. Per això és útil aprendre a expandir-la.

Evidentment, no serà fàcil. Requerirà anar explorant nous àmbits (el que s’anomena “zona d’aprenentatge”) i, fins i tot, segurament, fer un gran salt al buit (cap a la “zona de pànic”). Prendre grans decisions, llançar-se, atrevir-se... Però si superem aquests temors (i, evidentment, el treball que impliquen), arribarem a l’últim estatge, la “zona màgica”.

El recorregut és apassionant. Benvingut sigui, doncs, el mitjà que aconsegueixi motivar-nos, inspirar-nos o ventar-nos la curiositat necessària per iniciar-lo. Ja sigui un programa de televisió o qualsevol altre.