Terrorífic

Aquests dies que habitem, al voltant de Tots Sants, són l’entorn natural per a la típica Castanyada, amb els seus moniatos i panellets. Tradicions nostres que han perviscut un grapat d’anys, portadores d’una part de la consciència col·lectiva que hem adquirit com a poble i ens cohesiona.

Però els últims anys, una celebració no sé si dir-ne “invasora” (com a mínim que no estàvem avesats a commemorar-la) ha arribat i, pel que es veu, amb tota intenció de quedar-se. Em refereixo al festeig de Halloween.

En principi, com més oportunitats tinguéssim de sortir de la rutina habitual, de quedar amb família o amics i de fer xerinola, millor. El problema apareix quan en un temps determinat han de conviure dues festes i una fagocita l’altra sense cap mena de remordiment, com és el cas.

La globalització té punts a favor i punts en contra, ja n’hem parlat a bastament. Precisament els majors perjudicats pels seus perills són possiblement les cultures amb menys participants; dels territoris geogràfics més reduïts o bé que tenen, com és el cas català, el llast d’una pressió angoixant sobre el seu clatell i uns recursos per a la seva potenciació clarament delimitats.

La festa del Halloween (contracció d’“All Hallows’ Eve” –vigília de Tots els Sants-) té l’origen en la commemoració celta del Samhain, al final de la temporada de collites, que era considerada com el seu particular any nou. Amb els anys, però, aquesta jornada on tenien un pes molt important el culte als ancestres desapareguts, la transició de les ànimes vagants i les fogueres, fou assimilada primer pels romans i posteriorment pel Cristianisme.

Aquests últims, en una època en la que predominaven les festes paganes, van moure el Dia de Tots els Sants del 13 de maig a l’1 de novembre precisament per intentar tapar la seva proliferació.

Avui en dia, però, el Halloween està àmpliament arrelat, principalment en zones anglosaxones i del continent americà.

És evident que la nostra petita, feble i dissortada Castanyada hi ha de posar un colossal esforç per sobreviure a un tità d’aquestes característiques avalat, entre d’altres, pel país que controla la majoria de pel·lícules que veiem. Poca cosa.

Per anar bé, doncs, es tractaria no d’atacar la festivitat de fora, sinó d’alimentar la més feble que, addicionalment, és l’autòctona.

A part d’aquest pes sentimental, també simplificaríem força les coses, ja que resulta que un dels trets diferencials del Halloween, que és l’objectiu d’adquirir per un dia una aparença terrorífica i fer força por, és cada jorn que passa més complicat.

Com podem espantar algú avui en dia, amb totes les coses terribles que ens estan passant com a societat i ens hi hem acostumat tant que ja gairebé no ens fan fred ni calor?

Creuen que observant fixament la cara de la gana que assola salvatgement tants països ens pot espantar algun personatge literari, per molt que es digui Dràcula, Frankenstein, home llop o Quasimodo? O que coneixent tots els individus depravats que vesteixen americana i corbata i són idolatrats per àmbits molt influents podem témer subjectes que amb la simple visió de la seva imatge ja avisen que més val no acostar-s’hi? O que ens esglaiarem per esbudelladors i mortals d’aquesta mena mentre les notícies mostren que homes amb uniforme maten en massa amb total impunitat gràcies a excuses ridícules? O es pensen que ens afectarà reconèixer una màscara, quan malauradament és la cosa més normal del món creuar-se amb gent que proven d’ocultar-se ells i les seves intencions?

Són mals temps, aquests, perquè un Halloween pugui arribar a semblar-nos realment terrorífic...