Papiroflèxia

Ja està. El dia vint-i-cinc ha passat, els catalans hem donat la nostra opinió sobre tot plegat i ara seran ells, els polítics, com sempre, els que decidiran.

S’han passat setmanes demanant la nostra confiança, i ja la tenen. Cadascun amb la mesura de la gent que han aconseguit mobilitzar (o del fanatisme que han aconseguit mantenir, ja que hi ha gent per als qui un partit polític és com un equip de futbol i el segueixen incondicionalment ho faci bé o ce). Els escons allà estan.

Ara a esperar massa jornades més perquè ses senyories juguin al monopoly i es reparteixin joc entre ells. Com si el país es pogués permetre el luxe d’aquest immobilisme...

Estam ja avesats que a casa nostra, si no s’obté una majoria abassegadora (encara que no sigui absoluta), el procés de conformar govern esdevé una loteria. És cert que els ciutadans haurem dipositat al bombo una proporció de boles afí amb les preferències democràtiques de la majoria; però la grossa de la poltrona ja veurem a quin número acaba caient definitivament.

A partir de llavors començarà l’hora de la veritat, el moment de concretar totes aquelles promeses (poques, que aquest any fins i tot per això hi ha hagut crisi!) que s’han anat fent al llarg de la campanya.

Al capdavall, això és el realment complicat. El paper encabeix tots els projectes que s’hi vulguin plasmar, però quan es tracta de dur a terme l’art d’una màgica papiroflèxia que atorgui tres dimensions (i realitat) a allò esbossat, no n’hi ha prou de confiar amb il·lusos jocs de mans i es requereix vertadera planificació i esforç.

L’únic vestigi que a hores d’ara resta ja d’aquest cas interessat que per uns dies ens han fet els que haurien d’ésser durant quatre anys sencers els nostres amatents representants són els cartells de propaganda penjats. Amb el temps, però, esdevindran com una metàfora de les promeses que un dia ens van dedicar els fotografiats: el material s’anirà arrugant i, amb això, la mirada de candidates i candidats es perdrà cap a direccions desconegudes però igualment esbiaixades.

Per començar, el primer que haurien de fer tots els partits que tant es preocupen del poble és dedicar la jornada de reflexió a retirar tots els anuncis que a l’inici de campanya havien corregut a encolar, i deixar els carrers com a mínim tan nets com els havien trobat, potser.

Igualment, d’aquests dies també sobta que sorgeixen com bolets en bars, pàgines de diari, ràdios i platós de televisió els experts en política. Tothom preveu aliances, pactes més o menys sòlids, accions de govern, insinuacions i idil·lis frustrats. És clar que les previsions frívoles segurament no desentonaran quan arribin les concrecions finals, igualment i presumpta sense gaire sentit ni sustentació.

Si aquestes eleccions es van programar per aconseguir un govern unitari amb força, com un plebiscit de l’obra magna que calia engegar, és probable que a CiU li hagi sortit el tret per la culata.

Però per dues coses sí que hauran resultat propicis els comicis:

Primer, gràcies a ells s’ha reafirmat que existeix una clara majoria (pesi a qui pesi, i es pinti amb els colors que es vulgui) que té clara la solució d’aquest atzucac.

I segon, que per a Catalunya sempre han existit, persisteixen i siguem on siguem existiran aquells factors que confonen l’odi amb l’amor: Si et quedes amb mi no seràs feliç, però si te’n vas, t’enfonsaré.

Tant de bo que m’equivoqui. Tant de bo el parlament electe sàpiga fer regalimar la tinta de les millors promeses més enllà del foli, i des de fora no es dediquin a emprar les nostres voluntats com a encenall per encendre confrontacions.

Potser la solució momentània és anar enlairant pacientment i constant avions de paper. I és que aquests no són bons per la llargada ínfima dels seus vols, sinó perquè el seu trajecte encara no haurà acabat si, un cop han caigut, algú llegeix el missatge que duen escrit, els fa cas i en pren el relleu.