Autoprotecció

La setmana passada van sacsejar l’actualitat dues catàstrofes en què vam haver de lamentar la pèrdua de vides.

Tot i ésser de naturalesa molt diferent (una antropogènica i l’altra, causada per la força incontrolable de la natura) i de resultats també dispars (en el moment d’escriure aquest article, quatre persones mortes en un cas, i més de quaranta decessos i milers de milions de dòlars en despeses i gent sense casa en el segon), els casos del Madrid Arena i de l’huracà Sandy exemplifiquen aquelles notícies que mai voldríem haver de sentir.

Quan passen episodis luctuosos com aquests, una de les coses que criden l’atenció és que la mort pren el protagonisme que, de fet, segurament sempre es mereixeria. Allò que no aconsegueix quan aferra amb les seves lúgubres grapes a una sola persona, es compleix quan d’una sola endrapada s’endú amb ella a diverses ànimes.

Un mort per accident de trànsit no sortirà als telenotícies, però si el vehicle va ple llavors sí que serà notícia. És injust, però els filtres mediàtics fan que així sigui. I provoquen que, quan no tenim cap cas proper, oblidem una mica la duresa del dol.

Enllaçant amb aquest tema, és curiós observar quan passa un d’aquests cataclismes com es posen en marxa en l’àmbit públic els mecanismes per intentar esmorteir al màxim possible el pesar dels que queden, fet que seria obviat en condicions de defunció “estàndard”.

Ja se sap que la superació de la pèrdua d’un familiar, amic o conegut pròxim és un tràngol incomparable amb qualsevol altre afer que ens puguem imaginar. I aquests dies a Madrid, per exemple, els pares de les persones mortes en l’allau de la festa de Halloween han estat seguits i preguntats sobre els seus sentiments. Suposo que per recordar-nos a la resta que a la cantonada esguarda la falç de la negra dama, i que pràcticament tothom haurà de practicar com a mínim un cop a la vida, malauradament, les fases de xoc, negació, ira/ràbia, depressió, pacte i acceptació.

Allò que habitualment no volem sentir acaba aixecant la veu amb dolor i desmesura puntualment.

D’altra banda, també ha d’ésser un factor d’especial transcendència aprendre d’allò que ha passat perquè no torni a esdevenir.

A Estats Units, l’“efecte Sandy” pot haver tingut repercussió en les eleccions del país, ja que la població haurà mirat el govern d’Obama amb lupa, esperant que hagi après dels errors que Bush va cometre amb el Katrina. I acabar concretant la seva confiança de vot en conseqüència a aquesta evolució.

Així mateix, esperem que qui sigui que ho hagi de fer, hagi après de l’accident del Madrid Arena. La gestió d’una aglomeració de persones i/o d’una instal·lació amb uns riscos inherents elevats és un assumpte molt seriós, que requereix sensibilització, planificació, la redacció d’un Pla d’Autoprotecció precís, formació i la disposició dels mitjans necessaris. Especialment en moments on semblen aparèixer traces de certa laxitud burocràtica a l’hora de penalitzar que no es compleixi del tot la normativa, es fa imprescindible que els promotors d’events o negocis siguin perfectes coneixedors de la seva inalienable responsabilitat.

Com tornem, doncs, a la normalitat després de la tragèdia?

A nivell individual és impossible fer propostes o repartir consells, ja que si ens afecta de ben a prop haurem de combatre el dol amb el consol de la lluita per allò que ens quedi, i això solament cadascú ho pot cercar.

A nivell de societat, al seu torn, toca exhibir solidaritat, previsió i fer sobresortir el dret de no aparèixer als titulars com a exemples d’una mala praxi o una conducta imprudent.