Els parèntesis que ens calen

Cada setmana, just abans que arribi l’hora de posar-me a escriure aquest article, he de realitzar l’exercici de trobar el tema al qual referir-me. Segurament aquesta és la tasca més feixuga per a algú que escriu una columna periòdica.

L’enfocament d’aquest Parèntesi no és parlar estrictament d’alguna notícia d’actualitat. Per això ja hi ha la resta del setmanari o altres medis de comunicació que ho faran molt millor que jo. El que pretenc és, a partir d’aquestes informacions, encetar alguna reflexió vinculada. Meditar sense ànims de canviar el món, simplement per no deixar escapar aquells minúsculs detalls que, tot i que són partícips del gran enfrontament entre Felicitat i allò que s’hi oposa (que no sempre és la Tristesa, amb la senzilla desídia a vegades ja n’hi ha prou), entre tots moltes vegades ens oblidem d’afigurar.

Doncs bé, darrerament estic copsant la tendència que costa força trobar temes que consideri aptes per a comentar. No pas perquè l’actualitat estigui òrfena d’informacions, de bullici i de motius, sinó perquè, tot i aquesta successió de novetats, totes segueixen un mateix patró que causaria que els articles fossin, en el fons, repetitius.

Aquesta maleïda crisi i la gestió que en fan els polítics (meitat gestió i meitat inacció, aprofitant l’excusa que per a la seva tasca significa el moment d’incertesa actual) acaparen els titulars. De tant en tant sorgeix alguna novetat radical esperonada pels anteriors motius, com pot ésser l’empenta del moviment independentista a Catalunya, però a part d’això tot segueix el guió d’una calma tensa (massa tensa) enmig de la gran tempesta.

La gent normal, aquella que no origina portades de diari (ni per bé ni per mal), segueix igualment enmig de la boirina, esperant que escampi per continuar la seva vida habitual i, tant de bo, el ressorgiment que ens faci millors persones o, si més no, ens permeti dur algun jorn una existència una mica més còmoda.

Potser faltaria una mica més d’empenta, que s’engeguessin els ventiladors que acceleressin el procés de neteja de l’ambient. Però sovint la por fa que ens quedem garratibats, esperant que els fantasmes marxin per voluntat pròpia o algú exerceixi el rol d’heroi. Ens neguem a creure que aquests escassegen fora de l’àmbit dels còmics o les pel·lícules de ciència-ficció...

Per tot això, els darrers temps, cada cop que he d’iniciar un nou escrit m’entra el dilema de si parlar d’alguna d’aquelles curiositats banals, fresques i sense més transcendència, que apareixen de tant en tant o bé posar-me de nou, per enèsima vegada, en el terreny fangós d’un realisme que necessàriament s’acostarà d’una manera molt perillosa al pessimisme.

És impossible (fins i tot podria ésser contraproduent) escapar de les certeses que ens depara la situació actual. Però quina actitud hem de prendre davant d’aquestes? Procurar-nos una cuirassa que ens aïlli el màxim possible de l’entorn, mirant de trobar la màxima comoditat per a nosaltres i els nostres interessos, o bé immiscir-nos en l’ambient per copsar totalment els seus efectes i interioritzar-los per adquirir una experiència que pugui evitar, tant de bo, futures repeticions?

Aquest és el dilema que molta gent té avui. I aquest és igualment l’interrogant d’on parteix cada setmana aquest espai.

Fins que no arribin les tan esperades novetats, serà qüestió d’anar-nos inoculant la dosi justa de realitat. A veure si al final n’adquirim els anticossos.

I anar alternant això amb il·lusions i petites històries de Felicitat. Aquests sí que són els vertaders parèntesis que necessitem.