Des de la distància

L’actualitat ha respectat el títol d’aquest espai i, durant aquestes setmanes que no hi ha hagut El Parèntesi en aquest bloc, els fets s’han desenvolupat sense treva, a un ritme frenètic.

Més que mai.

I això que estem acostumats que últimament les coses no trobin aturador. Les notícies (normalment dolentes) es succeeixen amb tanta pressa que temes que fa un temps serien motiu de controvèrsia durant mesos sencers caduquen amb el següent espai informatiu per culpa que l’empenyen les que vénen darrere amb ànsies famolenques d’entrar en el primer pla.

Les últimes setmanes hem passat d’ocupar tots els titulars amb repercussions i declaracions sobre aquesta maleïda i inacabable crisi a haver de repartir l’atenció entre això, les manifestacions i els fets de Catalunya, amb la convocatòria anticipada d’eleccions i la deriva clarament independentista d’actors que fins ara semblaven no estar massa per aquesta causa.

Amb tot aquest enrenou de novetats, declaracions i contradeclaracions, baralles, lletres menudes i ideals d’anada i tornada, a vegades es fa difícil reconèixer quan una notícia és veritablement important o bé, un cop més, és una cortina de fum o és que els ciutadans hem tornat a esdevenir putxinel·lis de lluites de tercers.

No és gens senzill aconseguir separar el gra de la palla que aboquen alguns des de dalt per dificultar-nos la cerca. I, a sobre, potser ni tan sols existeix l’agulla que ens havien promès que hi hauria en aquest paller...

Potser el canvi més substancial que s’ha produït durant els darrers jorns fou la manifestació de l’onze de setembre. Tanta gent expressant-se en una mateixa direcció no pot originar ni omissió ni ésser confós amb un simple cant de sirena. Que és veritat que hi ha altres temes importants, ara com ara, però no per menjar hem de deixar de respirar.

Precisament durant aquesta data jo estava fora del país. I vaig ésser conscient que no hi ha res com sentir una notícia des de l’altra punta de món per valorar-la amb la seva justa mesura. El sedàs que constitueix la distància (física o emocional) i l’objectivitat més palpable de mitjans de comunicació totalment aliens als fets fan que es maximitzi la sensació que l’abast de la informació arriba menys esbiaixat i amb tota la seva transcendència.

Quan tenim la sensació que ens estan intentant vendre la moto, seria bo poder transportar-nos lluny perquè des d’allà ens expliquin de què va la cosa. En el viatge cap a la llunyania, el pes dels esdeveniments fútils farà que aquests vagin decantant-se fins a separar-se d’allò que realment ha d’ésser considerat important.

I l’expressió de l’onze de setembre passat a Catalunya va ser apreciada per diaris i televisions d’un altre continent com un fet que no hauria de passar de puntetes en la història d’un país.

La veritat és una suma de veritats, el mínim comú múltiple de totes elles. Quan pretenguem conèixer l’absoluta, hem d’escoltar com més versions millor i comprar només el punt on totes conflueixin. Si no, les mitges tintes o llengües enverinades poden distorsionar qualsevol percepció.

Per això pot resultar un bon exercici (gràcies a les possibilitats d‘internet, per exemple), mirar de tant en tant què diuen els medis de comunicació estrangers d’allò que passa a casa nostra. Potser resultarà que el centrifugat esbandeix paraules sobreres de molts dels pseudoperiodistes que tenim aquí, que fan de la seva opció l’única certesa.