Un dels temes de la setmana ha estat, el salt d’en
Felix Baumgartner. Aquest intrèpid austríac ens deixà diumenge a tots
incrustats a la cadira amb el seu increïble ascens (amb globus) i posterior descens
(sense res primer, i amb paracaigudes, òbviament, al final) des de més de
trenta nou mil metres, amb la superació de la barrera del so entremig.
Els tres rècords mundials aconseguits per aquest personatge (viatge en
globus tripulat i salt des d’una major alçada, i el fet de ser el primer humà a
superar el llindar de la velocitat del so sense cap artefacte extern
protector), tot i el seu gran valor, no són gaire cosa comparat amb el repte.
L’acció de planificar una aventura tan superlativa, l’entrenament vinculat i la
valentia de posar-se finalment en acció són encara molt més ressenyables.
Acostumen a agradar-nos aquestes gestes. Coses que surtin de
l’habitual, que trenquin la tendència rectilínia i escampin la boirina
endormiscant d’allò acostumat per contemplar un nou paisatge.
Però ja ha passat de moda el veure els protagonistes d’aquelles accions
com herois. Avui tot s’aprecia com si fos conformant del mateix paquet
d’espectacle edulcorat que ens ofereixen les televisions. Tot mig de mentida. De
la mateixa manera que en els programes de sobretaula surten famosos
prefabricats a mida segons les conveniències d’audiència, acabem assumint que
les persones que fan coses extraordinàries també no són altra cosa que actors i
actrius alliçonats per representar una posada en escena fictícia.
Tenir l’oportunitat de presenciar una aventura com les d’abans és, per
això, una forma de rebel·lia. Si aquest món s’estandarditza cada jorn que
passa, què millor que aplaudir que algú tingui la gosadia de dur a la pràctica
quelcom ben diferent.
Sortir de la marca traçada tendeix a satanitzar-se dia a dia, i la
tendència va in crescendo. Fins i tot
el que s’anomena transgressor queda
vinculat a un prototipus concret, a unes determinades instruccions de
fabricació i ús.
Sense anar més lluny, poden servir per exemplificar-ho les paraules de
la setmana passada del ministre espanyol Wert. Allò que digué que tenia la voluntat d’espanyolitzar els
estudiants catalans no és res més que una forma de declarar que hi ha qui
vol que tot es vegi tal i com ell ho percep (i pobre del que ho vegi
diferent!), amb un únic prisma monopolitzador i esclavitzador.
Si un home està passejant per un carrer, tots els veïns que mirin per
la finestra el veuran passar. Però quan estigui a l’alçada del portal número
tretze, el veí del número dos el veurà d’esquena; la veïna del disset, de cara;
els nens del tretze observaran la seva calba i els habitants del portal
setanta-tres no l’afiguraran. Però això no voldrà dir que l’home és diferent ni
que avui no ha sortit a passejar. És simplement una qüestió de punts de vista,
quelcom molt (massa) complicat per a alguns.
Hi ha gent que desitja que tothom representi el seu rol sense
desmarxar-se ni una coma del guió proposat, que curiosament estarà escrit pels
primers. Qui no es cenyeixi a aquesta textualitat (mostrant una opinió
divergent a la majoritària o a la “dels poderosos”, intentant alguna cosa
inhabitual o insinuant un punt de vista “no oficial”), serà titllat de
contrasistema o de revolucionari, adjectius que amb el temps han anat
adquirint, injustament, una connotació clarament negativa.
I llavors aquests mateixos s’ompliran la boca parlant d’innovació i de
llibertats...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada