Somnis col·leccionables

Per a molts nens, els mesos de setembre i octubre són temuts. La tornada a l’escola i, sobretot, el caure de nou a les grapes de la rutina és un tema que es fa sovint difícil de pair.

Però també per a les persones ja una mica més granadetes la tardor fa una pronunciada costa amunt. S’ha acabat la dosi anual de temps on és permesa d’una forma mínimament habitual la improvisació. L’estiu i les vacances són història; ara és el torn del fred que glaça i ho deixa tot en la posició habitual.

A partir d’aquest punt, a continuar seguint els rails de la feina (o la cerca d’aquesta), l’estudi o les obligacions quotidianes. Només de tant en tant ens mouran les agulles metàl·liques perquè puguem anar a explorar estacions alternatives o direccions desacostumades.

Hi ha dues coses que entenc que descriuen força bé aquest retorn. En primer lloc, els propòsits que molta gent es fixa. I en segon terme, les col·leccions que amb més o menys adeptes omplen els quioscos aquests dies.

Normalment ens venen que les voluntats les posem sobre la taula a principis d’any. Però quan vertaderament canviem el xip és a aquestes alçades de temporada.

Amb l’inici de curs fem, inconscientment, un balanç del nostre trajecte vital i apuntem a la consciència allò que percebem que ens manca.

A partir d’aquesta declaració honesta, ja dependrà de la idiosincràsia de cadascú seguir un o altre camí. Hi haurà qui girarà l’esquena i preferirà la calma, l’omissió o el repòs a realitzar allò que la pròpia ment pervertidorament  li haurà dictat. En canvi, hi haurà qui decidirà deixar-se seduir pels cants de sirena de l’automeditació i posarà esforç per aprendre, fer o cercar allò que li repararà el dèficit.

Al capdavall, diuen que el present és allò que passa mentre fem plans. I això, certament, és un llast. Però que trist que deuria ser tenir una existència amb tot ja fet, sense una motivació clara per aixecar-nos cada matí.

Per això tots anem omplint prestatges amb els mapes de coses que haurem projectat arrecerar al nostre camí en un futur proper o llunyà.

Algunes d’aquestes idees són pretensioses i requeriran bones dosis de planificació, a part de l’obligatòriament imprescindible execució. D’altres, seran més senzilletes. I fins i tot existeixen aquelles que freguen perillosament l’àmbit dels somnis: ja sigui perquè aconseguir que s’acompleixin és una tasca veritablement complicada o potser perquè el premi no depèn exclusivament dels mèrits del concursant.

Justament el segon tret que anunciàvem com característic de la tardor, les col·leccions, enllaça directament en aquest punt.

Hi ha persones que recullen aquests conjunts de coses que les editorials treuen a la venda pels volts de setembre. Però també hi ha qui s’inventa ell mateix els ítems més inversemblants a replegar. Postals, monedes, segells, petxines, factures, capses de llumins, discos, flocs de cabells, joguines antigues o insectes dissecats...

I una de les col·leccions més esteses que existeixen és la dels projectes que dèiem abans. Pergamins enrotllats que contenen els esbossos d’allò que un dia volem veure realitzat sobre l’estanteria.

Als espais més baixos, aquells on arribem sense posar-nos de puntetes, petites idees que ens alleujarien la vida, ens esbossarien un somriure o ens obririen momentàniament els grillons de les quimeres inquietants. A dalt de tot, moltes vegades mig ocult pel temps i la pols dels passos caminats, els plànols d’aquells projectes magnànims que podem anomenar, sense ets ni uts, somnis.

Però tot allò que es col·lecciona i no es gasta romandrà tan visible com inútil. Per això es tracta de vèncer temors i dificultats per llençar els somnis per la finestra i obligar-los a aixecar el vol. Tant de bo.