Metxes del passat

En nombroses ocasions he expressat en aquest espai la meva indignació (o potser se’n podria dir estupor) pel rumb que a vegades pren la política; d’aquest país i dels altres, però per l’interès que ens mou, sobretot d’aquest.

Quan sembla que ja ho havíem vist tot, contínuament ens sorprenen amb un acudit encara més esbojarrat (tot i que sovint costarà trobar-li la gràcia).

Mira que els darrers governs socialistes (l’espanyol d’en Zapatero i els catalans dels tripartits) ens havien deixat un llistó extremadament baix, demencial, quasi bé kafkià. Però els que els vénen darrere no han millorat gaire la cosa.

Encara que els vertaders entesos en política se’m tiraran a la jugular, per mi en l’activitat política les formes, l’actitud i la comunicació són tant o més importants que l'acció legislativa i reguladora. I en els darrers temps estem observant nombrosos casos en què els governs miren d’immiscir-se en excés amb la vida de la societat que els donà confiança.

Com en tot, també en la política hi ha diverses maneres d’actuar.

Aquests dies, per exemple, ens arriben notícies de la inacabable precampanya electoral des dels Estats Units. Allò es converteix en un gran espectacle mediàtic on hi ha més lluita de fang, intercanvi de retrets i safareig de la vida privada del candidat que l’explicació d’un programa efectiu. Però llavors, un cop el president hagi estat triat, tots aniran a una i hi haurà consens en recolzar la persona elegida, cosa que contrasta molt amb el que passa per les nostres latituds.

Encara que diferent, la manera de portar un govern que malauradament està de moda a Catalunya i a Espanya em fa l’efecte que passa també per barrejar la tasca dels professionals amb la gent del carrer (i això que només cobren els primers). Si no es disposa de les solucions que caldrien per a resoldre els problemes del país, burxa la llaga i genera crits. Com a mínim, que la remor que “amb una mica de sort” es generi tapi una part de la incompetència.

Per exemplificar-ho, aquests darrers dies ha saltat a la veu pública la tornada a la televisió pública espanyola de les curses de braus.

Aquesta és una característica del modus operandi provocat per la dualitat de colors ideològics establerta a nivell estatal. Quan governa un dels partits farà moltes coses malament i alguna bé, però quan l’altra agrupació la substitueix en el poder anul·la igualment les decisions correctes; només per fer caure qualsevol dels llegats del contrincant.

Sense enfocar-ho en el debat sobre la decència d’aquest “espectacle” basat en el patiment d’un pobre animal (gastaria un espai d’aquest text innecessari, ja que em sembla que amb el simple sentit comú n’hi ha prou per convèncer aquells amb un mínim de consciència que no es deixin entabanar pel que anomenen “tradició”), és d’una moralitat dubtosa permetre un espai de sang, fetge i “rabos y orejas cortados” com a trofeu en un horari teòricament protegit en què hi pot haver nens davant del televisor.

Però mentre es parla d’això (o d’altres temes encara més trivials com el de l’eccehomo de Borja) deixem de banda aturs, primes de risc, rescats, injustícies econòmiques i lladres de supermercats.

Un altre cas, ara dirigit cap a un altre tipus de poder, el militar, és el del tinent coronel d’infanteria de l’exèrcit espanyol que ha amenaçat amb una actuació militar si Catalunya opta per l’allunyament d’Espanya. Aquest senyor, de cognoms Alamán Castro, ha fet reviure temps pretèrits en què el que per als governants era ordre s’havia de mantenir a qualsevol preu. Una noció massa allunyada de la democràcia de la qual alguns, només per quedar bé, es postulen com a acèrrims guardians.

No és bona senyal que, quan les coses es torcen, des de certs sectors s’acudeixi a la mà de ferro, a generar crispació o es doni per bona qualsevol cosa de l’abans.

Cal aprendre de la història des d’una postura imparcial, amb un to crític, i mai emparant-se en el “canviar per canviar”, tot refugiant-se en el bosc del passat per disculpar nous errors o encendre la metxa de la crispació.

El temps ho cura tot, diuen, però si s’incideix sobre una cicatriu antiga correm el risc que la marca quedi cruelment perenne.