Desconfiança

Europa té actualment dos grans problemes. Millor dit, el grapat immens de cabòries que té es poden subdividir en dos grups: un és l’estrictament econòmic; l’altre, la manca de confiança.

Segurament un deu portar a l’altre. Si no hi ha líquid per bescanviar, acudeixen automàticament els deutes i, amb ells, el malpensar de l’altre, el mirar de reüll, l’enemistat covant-se... Això és així tant a l’escala de les persones normals i corrents com en la macroeconomia de països i continents.

I ara hi ha una crisi tangible de confiança.

Potser jo podria ajudar el que està en dificultats, però qui m’assegura que em tornarà algun dia el que li deixo? És més: com puc estar convençut que en aquests moments està fent tot realment el que queda a les seves mans i no es gronxa en la bona fe de gent com jo?

La conseqüència de tot plegat és que la prima de risc espanyola està assolint màxims històrics en comparació amb el deute alemany, que representa el paper de germà gran responsable i model.

Amb la resta de països de l’Euro observant detingudament el govern d’en Rajoy i companyia, els gestos s’han de mesurar amb paper mil·limetrat. Però encara hi ha massa coses que sembla que s’estiguin realitzant pel broc gros, sense meditació prèvia ni concertar amb antelació un objectiu determinat.

Anem tirant, trampejant els obstacles desviant-nos cap als cantons, de forma que ja fa quilòmetres que hem perdut qualsevol camí i anem camp a través.

“Com a mínim que no acabem com Grècia...”, crida el trist consol.

La part divertida (i a l’abast de tothom) és aquesta component humana de l’economia. És una ciència que, com que acaba afectant a tothom (com s’ha vist i comprovat), acaba adquirint els tics més humans. I ara la desconfiança està ocupant el lloc més elevat del pòdium.

Però què domina aquest sentiment antropogènic?

El reconegut psicòleg Erik Erikson, en una de les vuit crisis de la teoria psicosocial que proposa, dibuixa la lluita entre la confiança i la desconfiança.

Ja en l’estadi més inicial de nadó, diu, la persona necessita desenvolupar un equilibri just entre la refiança (que els permet generar relacions íntimes) i la protecció vital que suposa cert recel.

El favorable, segons aquest autor, és que la dicotomia tingui una lleugera desviació cap a la confiança, ja que això permetrà desenvolupar la virtut de l’esperança, la creença que hom pot satisfer les seves necessitats i aferrar els desitjos més personals.

En canvi, quan predomina la desconfiança, el món és percebut com un medi hostil i imprevisible, on tothom fa la guerra pel seu compte i la solidaritat és quasi bé una quimera. La desunió és llavors l’únic destí.

Al capdavall, de cara a què aquesta relació s’enforteixi amb seguretat o bé arrossegui el llast del dubte, l’hàbit serà el que marcarà el procés.

Si ens envoltem de persones (o mercats, o empreses, o el que sigui) que no ens defraudin contínuament i el comportament de les quals sigui transparent, serem capaços d’assaborir la pau de poder refiar-nos dels altres (i no augmentar-los la prima de risc). En cas contrari, anirem a parar a l’Homo hominis lupus est (l’home és un llop per l’home) de Plaute.

Malauradament, avui estem tant al mig de la manada que els udols ens neguen fins i tot el més lleu descans.