Heli

La mida d’aquest món no està planejada a escala humana, molts cops. Algunes coses ens sobrepassen; i d’altres no és així, però la nostra percepció fa que ens ho pensem igualment i ens deixem vèncer.

Cada etapa de la vida du associada una lluita. Fins al punt que identificarem fragments de l’existència basant-nos en aquestes marques sobre el sòl. Aquell any em passava tal cosa, l’altre estava tot el dia pensant en allò que m’amoïnava tant, quan arribi a aquesta edat tinc planejat dedicar-m’hi...

Alguns d’aquests objectius s’han fet o es faran realitat. Els altres, no. Malauradament o per sort, ja que la suma d’encerts i fracassos bastirà la persona que esdevindrem.

Sempre hi haurà aquells plànols que queden a la part més alta de l’estanteria, plens de pols. Qualsevol dia potser els retrobarem i encara ens encendran una guspira als ulls; o, pel contrari, un sospir-somriure per sota el nas delatarà la creença que ens hem curat dels il·lusos que érem.

Arriba un punt crític en el procés de conformació dels anhels en els quals la meta es perd, es dissipa, s’esboira.

És com el despertar del somni de l’infant, en què prenem consciència d’una incapacitat o que la pretensió era massa elevada. I deixem de córrer darrere seu, contemplant com la llunyania s’interposa entre la persona que només pot fer que mirar quieta i en silenci, i el mòbil que posa distància a través de la seva velocitat.

Això és com quan una persona està enamorada. Respira les vint-i-quatre hores del dia un aire que no li pertany ni assedega, sense cap altre propòsit que el d’estar cada segon en cos o ànima el més pròxim possible a l’altra  persona, ofrenant-li cada acció d’aquest sagrament trasbalsador que és l’amor.

I en l’estadi inicial d’aproximació o bé quan aquesta ànsia es queda en la fase platònica, l’individu pateix molt. El fet de percebre’s malgastant tota aquella devoció que podria estar emprant com a vent que empenyés furiós i eficientment el molí de la felicitat, l’aïlla (per més o menys temps, segons la seva decisió) en aquest estat intermedi que és l’espera sense acció.

Una ànima enamorada sofreix molt. Mentre espera una resposta o cerca un cupido missatger que bescanviï la nova d’aquella idolatria per la propina de mantenir viu un sentiment patrimoni de la humanitat, pateix enormement.

Però cap sofriment es pot comparar amb el de la persona que un bon dia es desperta i se n’adona que ja no necessita per viure l’oxigen de certes coses. Ni s’enamora, ni somia, ni espera, ni planeja...

Aquesta letargia pot esdevenir pèssima; una caixa de morts amb una xemeneia que acull un foc que no fa llar, un desert amb aspersors d’attrezzo, vistes a una lluna tant teva que mai la tindràs, un globus ple d’heli que fa elis, elis i no vol volar...

Justament això és el que ens pot passar si no espavilem. Aquesta maleïda crisi i l’estat de consternació a què ens transporta fa que ens limitem en certa manera a veure-les passar, a mantenir-nos tal i com estem.

No esperem gaire més, com si suposés un abús permetre’s somiar. I això és un error, un temps que ens estan estafant i potser algun jorn ens mancarà.

Encara que el món estigui farcit de problemes i injustícies, estem vius! I això du implícit el tast potencial de sabors meravellosos!

Per això és inadmissible que passem de puntetes pel prat d’herba pel qual hauríem d’estar passejant descalços per copsar-ne tota la frescor.