Despertadors adormits

Es despertà de cop. Des de la paret d’aquella habitació, en Kurt Cobain el mirava amb una confiança hereva de tot el temps que ja portava fitant-lo des de dins d’aquell pòster gastat.

Avui havia tingut un somni horrorós. Horrorós.

I mirà a banda i banda, i tot allò que entre fosca semblava percebre s’assemblava massa perillosament al que des de dintre les flassades el son li havia ensenyat.

Tot i que ja estava amb els ulls oberts des de feia uns quants minuts, tot just ara aterrava. Prenia consciència de la realitat. I aquesta, efectivament, no era res més que el malson de feia una estona, però empitjorat per les gotes de dramatisme que li atorgaven el fet de saber que cap matí les podria vèncer.

Cercava un despertador que esboirés aquell estat. Impossible. Caldria bastant més, una successió d’un bon nombre de sortides de sol, una darrere l’altra, per sobrepassar allò que era, més que una transició, un sotrac profund i indòmit.

Els setze anys eren una època dura. La més bèstia, creia ell. Milers de problemes quotidians amenaçant (escola, família, amics...), i encara haver de trobar temps per forjar un pacte entre la persona que en un futur volia ser i la que els altres esperaven que fos.

A sobre, només li faltava ara aquest canvi de rumb imposat pels pares.

La Marta, la seva mare, treballava (maleït passat) en un bufet d’arquitectura, mentre que el pare agafava tots els negocis que l’aire li portava, comprant i venent terres o construint cases a discreció. L’oferta semblava caure en un dipòsit sense límit d’aforament, i a ells ja els anava bé.

Els diners que arribaven a casa feien moure els engranatges de l’existència amb fluïdesa. Els capricis trobaven l’àmbit en aquell camp fèrtil, i l’oci amania a la perfecció les obligacions.

Però el temps ho va anar capgirant tot. Primer la Marta havia perdut el treball i ara el pare s’havia vist obligat a tornar a ésser empleat.

I el nostre jove protagonista no entenia com aquest s’ho feia per, a sobre d’haver estat degradat d’aquesta forma en l’escala social, dir que estava content de com a mínim tenir una feina...

S’havien venut el tot-terreny amb què s’imaginava fent el fatxenda amb els amics (i les amigues, sobretot) quan complís els divuit i pogués conduir-lo. Un trasto de cinquena mà feia ara el fet de la mobilitat.

I la casa que havia estat el somni familiar era la biga sobre la que estava lligada la corda que penjava del coll dels tres. El banc i aquella maleïda hipoteca actuaven com les potes inestables d’un tamboret que amenaçava de tombar-se.

Maleïda crisi, murmurava el jove mentre es llevava definitivament. O, per ser més precisos, l’adjectiu no era maleïda, però aquest narrador es permet la llicència d’eliminar les malsonàncies de quatre lletres que comencen per p i acaben amb a.

Ara la societat parla de sacrificis, pèrdua de beneficis socials, vaques magres, haver de repensar-se, serveis a la baixa, col·laborar entre tots, responsabilitat, innovació, cinturons estrets, retrocessos, inflació, obligacions compartides... i el nostre protagonista se sent perdut.

A ell mai li havien ensenyat res de tot això. Fill d’una generació on el màster de la vida conduïa a esdevenir un ni-ni, l’abundància s’ha acabat d’un moment a l’altre, sense previ avís.

I quan aquesta abundor es fon, encara que no vingui immediatament la misèria, sobrevé la pobresa d’adonar-se que de moltes coses s’estava mancat sense saber-ho, i que unes mans tan nues, sense sarró, potser no seran suficients per arreplegar tot el futur que queda per endavant.