No vull

Aquesta setmana l’ha encapçalat el pont del primer de maig, en què es commemora la diada de les persones treballadores. Malauradament, els dies lliures (que no pas festius) ja duren massa per a alguna gent.

I enmig d’aquest període, ja habitualment reivindicatiu pel que fa a termes laborals, s’hi ha barrejat la campanya del “No vull pagar”. Com a hores d’ara ja sabran, aquesta consisteix en un moviment de ciutadans que es neguen a pagar els peatges de les autopistes, amb l’argument que ja fa massa que estem costejant de més els preus de les nostres vies ràpides. 

Efectivament, raons no falten per trobar un greuge comparatiu entre Catalunya i Espanya pel que fa a les taxes que hem de deixar anar a l’hora de desplaçar-nos amb vehicle privat pel territori. Un cop se surt de les fronteres catalanes sembla que s’aixequin les barreres que aquí ens detenen contínuament.

Però el debat s’obre amb la manera amb la qual s’ha decidit expressar aquest descontentament. 

Per començar, potser és cert que una cosa com aquesta, que es porta reivindicant per activa i per passiva des de fa tants anys, requereix mesures desesperades. 

Això no obstant, a l’altre cantó hi ha el pensament que basar-nos en allò que avui en dia és una il·legalitat potser no esdevé el millor sistema. Al capdavall, és com si per no estar d’acord amb el preu de les mandarines, les prenguéssim de la fruiteria sense pagar el comerciant. 

I és que si comencem ara a no pagar les autopistes perquè no és de justícia que ens les cobrin, serà molt complicat pintar una línia que divideixi els casos en què això és admissible i aquells que no. 

De fet, hi ha tantes i tantes coses injustes per les quals podríem posar el crit al cel... Imaginin-se que culpéssim i maleíssim amb totes les nostres forces el company de feina que ha aconseguit l’ascens que consideràvem que ens mereixíem nosaltres; o que un dia pèssim provocat pel mal humor d’algú altre ens donés permís per a expandir el mal karma a tots aquells que es creuessin amb nosaltres; o que les riqueses del veí ens provoquessin la necessitat imperiosa de robar-li els objectes d’ostentació que mostrés; o que les imatges funestes d’una guerra ens autoritzessin a malfiar-nos de tota la humanitat sencera... 

El “No vull pagar” s’assembla en certa manera a la rebequeria d’un nen petit. Aquests, amb les preguntes i, a vegades, amb la lògica més absoluta qüestionen els mecanismes que fan rutllar les experiències del món. I quan senten la fam d’alguna cosa o presencien quelcom que no avança segons les premisses reconegudes, esclaten en un plor que es rebel·la furibund. 

Aquesta campanya per l’abolició dels peatges és rauxa per quan el seny ha esgotat els recursos. Però alguns carrers són d’una sola direcció, i potser seria convenient traçar un pla de ruta clar abans d’avançar cap a situacions frívoles o inconnexes amb altres esdeveniments.