Focus

Les prioritats són allò que pinta el món amb una o altra cromaticitat.

El color que ens pot semblar massa pujat de to i agressiu es converteix en suau quan apareix en escena un negre que tot ho deforma. En aquell moment, totes les altres coses s’hi compararan i basaran l’escala de la seva graduació en l’element recent aparegut. I segurament es percebran a sí mateixes lleus, innòcues, flonges.

Això és el que passa amb les notícies, darrerament. Quan n’hi ha una que acapara el protagonisme (normalment amb un argument funest), se n’incorpora una de nova que passa automàticament a esdevenir la vedet de la festa.

Dos motius poden donar-se perquè això així sigui: la pura i simple novetat (la notícia anterior ja estava vista o tot estava ja comentat sobre ella), o bé que la incorporació posseeix més mèrit que la que estava vigent fins el moment.

Evidentment, això que no tindria necessàriament perquè ésser negatiu (que hi hagi diversitat informativa, vull dir), adquireix amb el panorama actual unes connotacions dantesques, malèfiques.

I és que la virtut consisteix aquests dies en aprofundir el pou. Per si la notícia d’avui no era ja prou dolenta, la de demà ho serà encara més. Quan semblava que ja havíem arribat al punt on el terreny és fet de pedra indestructible, el forat continua avall.

Fa l’efecte que no hi hagi nucli de la Terra que ho aturi. Malauradament, però, sí que hi ha moll de l’ós que ho faci. I és que aquest estat afecta les persones d’una forma que a hores d’ara sembla irreparable.

Aquesta setmana mateix, hem tingut tot l’enrenou dels bancs que volen nedar sense haver fet cursets de natació, els polítics que diuen trobar el nord però han perdut el timó i els indignats que veuen que el sud és millor però han d’inventar-se encara el mitjà amb què desplaçar-s’hi.

I entre tot això, surten les declaracions del Nobel d’Economia Paul Krugman on diu que Grècia pot sortir de l’Euro i Espanya, patir un corralito.

Evidentment, llavors el senyor Krugman i el seu desert de desolació passaren a ésser els vertaders protagonistes.

Tothom sap que els mags utilitzen trucs, tot i que molt poca gent els coneix. Això obra que el seu art estigui limitat a un nombre concret de realitzadors.

És més, és de domini públic que una de les coses en les quals es recolzen és en la llum. Fent que un focus il·lumini certa part de l’escenari aconsegueixen que es desviï l’atenció de la part més ombrejada.

Tot i així, s’han de tenir uns ulls especialment entrenats per detectar l’enganyifa i evitar que la raó esdevingui fantasia.

Doncs bé, aquests trucs d’il·lusionisme són els que practica també la realitat.

Des de la nostra butaca tenim visió il·limitada a gairebé tot l’escenari (tot i que potser on tot es cou és als camerinos, però això ja seria un altre tema...), però els que representen l’obra projecten el feix de llum a conveniència. Per esdevenir ells els protagonistes rutilants o bé fer que la gent miri cap a un racó on passin fets insubstancials.

És cert que els actors que semblen comandar la realitat dels nostres dies fan autèntics jocs de màgia. Però d’il·lusionistes en tenen ben poca cosa.