Guardioles i Supermans

La penúltima jornada de la Lliga de futbol no hauria tingut gaire sentit pels aficionats del Barça si no hagués estat per un motiu aliè al terreny de joc.

Amb tot el peix venut i el trofeu cap a la capital d’Espanya (cada any no pot ser...), el comiat del Camp Nou a en Guardiola acaparà indiscutiblement tot el protagonisme del partit contra l’Espanyol.

Van ser uns moments emotius, certament. Enmig de la fugacitat del món de l’esport, en què els resultats fagociten professionals amb una celeritat desmesurada, i on la victòria sembla ésser l’únic leitmotiv, s’agraeixen episodis com el del passat dissabte.

Allà, prevalgué el reconeixement a una persona. Més enllà de si la pilota entra o no, se li reconeixia la manera d’entendre tant el joc com l’escenari. I saber-ho ubicar tot en el context adequat (apartant-ho del bel·licisme que impregna el llenguatge d’altres personatges del mateix àmbit).

Hi va haver uns moments, ho reconec, que vaig pensar que potser tota aquella parafernàlia era excessiva. Tantes hores de reportatge de la vida i obra, les portades dels diaris durant tota una setmana sencera, un vertader monopoli a les converses de cafè...

Al capdavall, era una persona que havia fet (bé) la seva feina i que decidia plegar momentàniament per carregar bateries. Ni més ni menys.

Punt número ú: hi ha molta gent que fa la tasca que se li encomana amb tota l’excel·lència humanament possible i no surt pas als medis de comunicació. Fins i tot persones que realitzen treballs que podríem considerar més “moralment crítics”, com els científics que investiguen una cura contra el càncer o aquells que han de pujar un fill amb un pressupost limitat per tot arreu fins a la mínima expressió.

Punt número dos: en Guardiola ha plegat. Ha plegat! Amb mig estat espanyol barallant-se per aconseguir una feina!

Després de l’ensurt inicial de veure’m pres per una certa indignació, vaig aferrar-me a la calma per meditar-ho detingudament.

Vaig ésser conscient que el tema potser sí que tenia un vincle més fort del que ens pensàvem amb les línies estratègiques crítiques d’aquest nostre dissortat país.

I és que estem mancats de líders.

Avui tenim la visió d’anar totalment a la deriva, amb les males notícies esperant-nos darrere de qualsevol cantonada i una caiguda lliure que sembla no tenir aturador.

Mirem al voltant i no hi veiem cap Superman. Ningú que ens pugui solucionar el tràngol; ni tan sols alleugerir-lo un xic.

Per això ens vam enamorar d’una de les poques persones públiques que semblava tenir uns valors, una dignitat, un saber fer, un discurs coherent... i a sobre ens distreia alguna pena amb victòries i feia que fóssim coneguts arreu del món per quelcom més que pels bons escombraria i els índexs econòmics minvants.

Els autors Kouzes i Posner proposen en la seva obra The Leadership Challenge (Jossey-Bass, 2002) cinc pràctiques clau que identifiquen els bons líders:

1. Desafien el procés (busquen oportunitats i, per tant, experimenten i corren riscos)

2. Inspiren una visió compartida (visualitzen un futur inspirador i fan que els altres persegueixin també aquesta visió d’allò que volen esdevenir ells o la seva empresa)

3. Posen els altres en condicions d’actuar (fomenten la col·laboració i desenvolupen les aptituds de les persones que els envolten)

4. Donen exemple (coneixen amb profunditat el tema sobre el que parlen i saben oferir aquest coneixement quan es requereix)

5. Animen (reconeixen les contribucions individuals i celebren les fites de l’equip)

Deu ésser perquè podem reconèixer aquestes característiques en la figura d’en Guardiola que ens sap greu que plegui.

Tot i que no diu gaire d’un país que un entrenador de futbol sigui el seu líder més reconegut.

De totes maneres, hi ha algú que es postuli ara com a substitut en aquest complicat rol?