(Re)pensar-nos

Ha passat un nou Sant Jordi. Aquesta festa tan catalana en què, tot i percebre’s a l’ambient una gran extraordinarietat, cau en dia laborable. Així la rutina es disfressa amb plomes. 

Com sempre, roses, llibres i gent amunt i avall; cercant la lectura que els ha de solucionar les tardes de pluja del que resta de primavera, amb vailets reüllant què passa amb tota aquella gent al seu voltant, i els enamorats que cerquen entre parades i crits els ulls de l’Altre. 

Per no perdre la tradició, al vespre sortiren les classificacions dels llibres més venuts. I com sempre, també, es comprovà que el mèrit no és en moltes ocasions escriure bé, sinó disposar d’una reputació mediàtica (i que consti que el mot reputació ha perdut d’uns anys ençà tot el seu significat i ara no té necessàriament perquè ser quelcom positiu). 

No hi ha res millor que ésser famós per vendre llibres. O, encara millor, ser un d’aquests personatges pseudoconeguts que l’únic mèrit dels quals és haver participat en un dels programes escombraria que tenen com a objectiu retroalimentar la programació del cor de la cadena. 

 També s’observa que els gustos van canviant. Si fa uns anys el protagonisme absolut era per la ficció, i les obres de no-ficció més venudes eren les biografies, ara han emergit amb força les obres de realitat basada en el management individual, en el creixement personal, en una psicologia industrial aplicable a gairebé qualsevol home o dona... Són els llibres denominats d’autoajuda. 

Molts han estat els comentaris que s’han fet a aquesta tendència. Des dels que opinen que és una simple moda fins als que hi veuen quelcom més, una necessitat immediata de respostes. 

Si la primera opció és la certa, evidentment ben poc hi ha a comentar. Ja se sap que una moda és un rampell, l’origen del qual és incert i, a vegades, qüestionable. 

Ara bé, si els llibres d’autoajuda es deuen a una demanda d’explicacions per part d’una part important de la societat, la cosa ja comença a ser bastant més diferent. I és que aquesta opció no seria pas descabellada. 

Al món i a totes les societats hi ha hagut (i hi haurà) molts canvis en molt poc temps. I les persones anem un xic perdudes. Davant de la colossal inèrcia dels esdeveniments ens hem d’agafar a totes les barres que tinguem a l’abast per no caure de lloros a terra. D’aquí l’oportunitat de les pàgines que ens prometen ajudar a superar l’adversitat, a fer-nos millors (més forts, més socials, més col·laboratius, més empàtics...), a actualitzar el software amb què ens havien programat per incloure les noves exigències i disposar d’armes per excloure els virus del neguit, l’estrès o la solitud d’aquest individualisme... 

La veritat és que ens estan sacsejant. Davant nostre hi ha un món amb els tons més pujats dels que ens l’havien pintat fins ara, i hem d’adaptar-hi la mirada. Potser no canviarem res, però com a mínim repensar-nos les coses és imprescindible. I la literatura ja ha obert aquest camí d’expandir l’angle de perspectiva. 

Fins i tot la televisió, tan encarcarada com la tenim en aquest país, ja ha començat a fer algun primer pas. Per exemple, a TV3 ara fins i tot emeten un programa per fomentar que la gent cultivi a casa o al terrat el seu propi hortet. 

Qui ens ho havia de dir fa uns anys, quan lligàvem els gossos amb llonganisses!