Tsunami

La situació per la qual estem passant, crítica, desacostumada i radical, ens du irremeiablement a fer un replantejament dràstic de moltes de les coses que teníem assumides.

Podem partir des de dues suposicions diferents: la primera és creure que la crisi que cruelment patim és únicament econòmica. En aquest cas, per estrany que sembli, tenim molt de guanyat.

I és que la segona opció és considerar que el que ens afecta no és senzillament un esfondrament pel tema del diner, sinó que du també associat un daltabaix de valors. Si aquest fos el cas estaríem encara més perduts (ja que no sabríem fins a quin punt som vertaderament corresponsables de la situació).

Per no complicar-nos massa les coses amb judicis morals o ètics i especulacions bòrnies (i, de pas, no posar-nos més pedres de les necessàries al fetge), més val que considerem que tota la culpa és estrictament de la qüestió monetària. Ja ens farà el fet.

I és que encara que partim d’aquesta última opció, l’estat és tan crític que les seves conseqüències ens arrastren més enllà de la característica d’esdevenir més o menys rics, més o menys pobres...

I l’anormalitat es palpa en les qüestions o els moments més insospitats.

Ara mateix acabem de passar Setmana Santa i, amb ella, un descans que era esperat per molta gent.

I és que aquesta és una època de l’any peculiar, que exigeix quelcom de cadascun de nosaltres. Qualsevol cosa menys indiferència.

Hi ha qui opta per les vacances de maleta, guia i embús, cercant la petita cala on recuperar el karma o l’experiència d’empassar-se amb els ulls edificis desconeguts, obres d’art o ambients ben gustosos que els serveixin de benzina fins a les vacances d’estiu.

Però també existeixen els que simplement cerquen calma, tranquil·litat o un parèntesi que els aïlli de la resta de monòtona existència.

Per això aquesta Setmana Santa haurà servit com a aquell bàlsam amb el gust que l’usuari desitgi tastar. Des d’un oci frisós i inquiet fins a la religiositat que molta gent hi busca.

Però s’hagi produït la tria que sigui, una coincidència sí que es pot trobar, independentment de l’activitat: aquests jorns s’ha provocat una introspecció.

I quan això col·lideix amb una crisi com la que tenim, hi pot haver conseqüències.

Per començar, sense l’hàbit passem més temps amb la família i, fins i tot, amb nosaltres mateixos. I això ens fa reconèixer les mancances i, si ens ho proposem, també aquelles fortaleses que massa vegades no valorem com fóra de mereixement.

Conseqüentment, apareixen les pors. Temor que es pugui tòrcer tot allò que crèiem segur.

I és que avui ens ho amenacen tot: la salut, l’educació, el treball està compromès (pels que el tenen) o és escàpol (pels que no), la crispació és general i pitjor que pot ésser, el nivell de vida que ens havíem fet nostre (ja fos real o fictici, produït per les al·lucinacions d’una bombolla immobiliària delirant) ha esdevingut volàtil...

Mirem els que tenim al voltant i irremissiblement ens preguntem què pot haver canviat el proper cop que tinguem una ocasió de trobar-nos amb calma com aquesta. I què podem fer perquè aquells que tant ens estimem puguin viure confortablement? què hem de fer millor?

La remor dels carrers sembla murmurejar que tot pot no dependre de nosaltres; i esdevenir purs putxinel·lis d’una situació giravoltant amb tant de frenesí que ens deixi greument sense gravetat. Paüra.

Estem al capdamunt d’una onada gegant. Sabem que la taula fidel que conduïm lluitarà i haurà d’estellar-se molt abans de partir-se per la meitat. Però l’escullera amenaça amb una distància oscil·lant manejada per vés a saber qui: ara et colpejo, ara et perdono la vida...