Lluita perduda

Dijous de la setmana passada va ser un dia estrany. I no pas per una raresa causada únicament per la jornada de vaga que hi havia programada, sinó per altres circumstàncies que hi ha qui veu associades a aquest primer factor, i hi ha qui en canvi les hi vol deslligar del tot.

Per aquells que van decidir (o van haver de) tenir una jornada normal, el camí cap a la feina estava més lliure de noses en forma d’altres vehicles que de costum. Però aquest fet es podia veure compensat per la presència de barricades, cadenes humanes, claus a la calçada o anàlegs que provaven de retardar l’arribada al treball. I no cal ni dir com de grossa era la molèstia si calia emprar el transport públic.

Un cop, amb major o menor celeritat, els afortunats havien pogut assolir l’objectiu de tocar el pom de la porta del lloc de treball, podien procedir a iniciar els mecanismes de la rutina laboral. Sempre alerta, és clar; pendents de la possibilitat que en qualsevol moment entressin els esvalotadors de torn que, fent-se mal anomenar piquets, coartessin la seva llibertat i, en comptes d’informar sobre la convocatòria de vaga i el que és un dels drets del treballador (com hauria de ser), els amenacessin, empressin la violència o els coaccionessin.

Si res d’això passava i el dia entre màquines i/o papers esdevenia totalment corrent, usual, cadascú tenia permès amanyagar el costum de la forma que li plagués o li fos permès.

Com sempre i a tot arreu, podíem trobar representat el professional voluntariós, amant de la seva tasca i apassionat que tracta el servei o producte a fabricar com una part més de la seva existència, amb rigor i constància; fins a l’altre extrem, aquella persona que s’ha convertit en una especialista de fer donar tombarelles al temps fins a retorçar-lo i deslligar-lo d’un espai que no coneixerà la noció de productivitat.

A l’hora del cafè, per esbargir-se una mica de la tasca, potser alguns dels individus que havien anat a treballar es van permetre una estona de bar. I allà la televisió explicava coses que ja sabem de memòria: els polítics feien la seva, com sempre, aliens al que passava al carrer (excepte si els convenia apropiar-se de la moguda); el futbol era, també com sempre, l’únic que animava la gent; l’atur continuava arruïnant un país totalment en bancarrota en molts aspectes...

El to de veu baix de la narració es trencà quan va sortir un sindicalista cofoi perquè allò que havia muntat havia estat un èxit total, segons deia. I la cleca de darrere l’aclamava amb els punys alçats, com herois amateurs que, incapaços d’arribar al seu objectiu, posen un cartell que diu Ítaca per tapar el nom real del poblet veí. Així la meta es converteix, encara que sigui diluïda per certa mentida i autocontemplació, en un fet tangible.

Però qualsevol indici de tranquil·litat es veu superat quan apareix a la pantalla les notícies dels primers disturbis. I l’escalada de violència, constantment exponencial, inunda el bar de desencís.

Potser és cert que aquelles imatges de l’Starbucks cremant, dels aparadors esberlats, de la trencadissa gratuïta, de la gent agredida, de corredisses, de bales de goma i de pedres, de crits o d’insults poc té a veure amb la convocatòria de vaga. Però el mal ja està fet.

Barcelona té la confirmació de ser reconeguda a tot arreu com una ciutat anti-sistema, en aquell sentit pèssim d’aquesta definició. I Espanya fou per un jorn portada a totes les publicacions internacionals; vist com un país que, tot i que hauria de treballar el doble, decideix plegar-se de braços i expressar amb un rancor injustificat allò que en el fons és pura desídia.

Aquest 29 de març ha tingut el regust d’una agonia que no sap o no vol lluitar.

I una mort que, tot i saber-se inevitable, es va allargant és el que millor confirma els pèssims presagis d’una esperada resurrecció que pot tardar molt encara a arribar.