Aparences

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Però segurament no és cert del tot, ja que si ens deixéssim endur per la superficialitat de l’aspecte visual, moltes coses amb un gran valor romandrien marginades i sense opció d’ésser conegudes. Ara bé, aquesta frase feta sí que du associada una part de certesa. I és que una primera impressió és altament important (només n’hi ha una), de la mateixa manera que de les múltiples facetes que pot tenir una persona només coneixem allò que ensenyen. Per això qui té alguna mena de responsabilitat, tot i que tampoc no cal que ostenti el càrrec les vint-i quatre hores del dia i els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any, sí que ha d’actuar quan ho fa com a persona privada segons la conducta que s’espera de l’ésser que ocupa certa funció.

D’aquí el debat que s’ha obert els darrers dies sobre la Casa Reial espanyola i el seu seguit d’estirabots accidentals i/o morals. Perquè fins i tot al cistell més distingit hi pot haver alguna poma podrida. Però en aquests moments s’han unit un gendre que, presumptament, allarga massa la mà i s’aprofita de l’estatus per no tenir-ne mai prou; un nét que es dispara trets al peu sota la supervisió d’un, en aquest cas, ex-gendre irresponsable; i un cap de família que en comptes de caçar peus com l’altre es dedica a disparar elefants a l’Àfrica. Realment, sembla com si ells fossin els primers que s’han tornat republicans i volguessin contribuir al descrèdit de la monarquia. I és que en tot aquest afer es barreja més d’un tema. Per una banda, és cert que el càrrec del Rei és a Espanya més que res representatiu, però precisament per això, perquè és representatiu, no pot ser que se’n vagi a realitzar una activitat d’oci tan elitista i extremadament cara (uns 50.000 euros per elefant caçat, diuen) quan al país cau la que està caient. Amb la realitat econòmica pèssima que hi ha i els rumors de fi del món (i no precisament maia, sinó monetària i ubicada estrictament sobre l’estat espanyol), no sembla gaire decent exhibir fortuna quan es disposa d’un càrrec sufragat pels espanyols. Però, a sobre, l’assumpte pren més èmfasi per l’activitat vocacional que Joan Carles I estava realitzant. Ell, triat per exemple president d’honor de l’organització ecologista World Wildlife Fund, estava atemptant contra unes pobres bestioles que estan en gravíssim perill d’extinció. I hi ha els que ho justifiquen dient que Botswana obté a partir dels beneficis obtinguts per caceres com aquesta els diners necessaris per realitzar els programes de protecció ambiental que desenvolupa. Però això és totalment fal·laç, ja que si no tinguessin aquesta font d’ingressos haurien de cercar els recursos per un altre cantó, segurament d’una manera més congruent amb l’objectiu final. Demano disculpes perquè l’escrit m’està sortint una mica per la culata (mai millor dit) i em trobo defensant el culte a les aparences quan no era la meva intenció. La nostra societat si peca d’alguna cosa és precisament d’això. I el consumisme, l’exagerada mesura de l’aspecte físic o molts dels excessos que s’han fet en els temps de bonança (per tenir un pis més gran que el de l’amic o un cotxe més luxós que el del veí) s’han degut a aquest fet. Però aquestes aparences seran positives (com a mínim per als observadors) en aquells casos en què la imatge esdevindrà una vidriera transparent, purament i simple, on l’aspecte mostrat serà proporcional a la realitat. I és que darrere d’una mala aparença hi ha una mentida o bé, efectivament, un vertader mal acte.