Kiribati, de nou

Fa una mica més de dos anys, parlava en aquest mateix espai sobre la petita República de Kiribati, conformada per una illa coral·lina i trenta-dos atols situats al bell mig de l’oceà Pacífic.

En aquella ocasió comentava la problemàtica que patia el país-arxipèlag: en ésser una terra que només s’elevava de forma normal un parell de metres sobre el nivell del mar, els actuals efectes devastadors del canvi climàtic global l’estaven deixant sota les aigües.

Doncs bé, resulta que durant aquest parell llarg d’anys la cosa no s’ha solucionat en absolut, sinó justament al contrari.

Ja hi ha dues petites illes que han estat engolides per l’oceà, però això no és el pitjor. Si el nivell de l’escalfament terraqüi no minva, en uns cinquanta anys es preveu que podria desaparèixer la república sencera.

A hores d’ara la solució és que la majoria dels seus 113.000 habitants han de concentrar-se, més per obligació que per gust, a la zona que millor resisteix els atacs dissimulats amb parsimònia però constants de les marees: Tarawa, la capital administrativa.

Però si en l’anterior article parlàvem que el govern estava cercant possibles solucions abans no fos massa tard sense arribar a cap conclusió definitiva, ara sembla que ja s’ha avançat una mica més en el tema.

I el desenllaç que barallen les autoritats de Kiribati (de fet, sembla que ja han començat les negociacions) és comprar una porció de terra ferma a la contrada veïna de Fiji. Concretament, el president Anote Tong ha afirmat que tenen interès en adquirir uns cinc mil acres de terreny de terra deshabitada que l’altre país posseeix (possiblement Vanua Levu, la segona illa més gran de Fiji).

El pla està ben marcat, amb una fulla de ruta a mitjà i llarg termini detallada i que cobreix fins el menor dels detalls.

El senyor Tong vol enviar en primer terme un contingent de treballadors qualificats que contribueixin a l’economia de Fiji i així es guanyin el respecte dels seus pobladors vers Kiribati i provoquin un corrent de simpatia. Quan aquest pas estigui fet, aniran entrant gradualment la totalitat de les persones que han d’efectuar la migració.

El que amoïna més el govern dels nostres protagonistes (el gentilici dels quals és i-Kiribati) és que el canvi geogràfic, unit al fet que la majoria dels que es preveu que acabin concretant en primera fase la transició seran gent jove, pot fer que la cultura pròpia no resisteixi el tràfec.

Com veuen, res com estar amb l’aigua al coll (ja sigui en sentit real o en sentit metafòric) per cercar ràpidament solucions i plantejar-se un futur. Amb el fuet de la immediatesa bufetejant l’esquena, la inventiva es veu esperonada per la necessitat i els inventaris de comptes pendents es realitzen més ràpid.

Quina és la nostra missió (què som a l’actualitat) i quina és la nostra visió (què volem arribar a ésser)? La simple resposta a aquestes preguntes pot apropar-nos a una resolució.

I és que quan tenim un problema, si no el podem solucionar de primeres, com a mínim que ens serveixi d’excusa per a millorar i avançar respecte el nostre present.

Si Kiribati no pot treure l’aigua que els nega el sòl i els ofega, que siguin capaços de trobar una nova terra ferma.

I si hi ha algun altre país en aquest planeta que es pugui trobar desubicat o maltractat, que sigui capaç igualment de dibuixar l’estat de la situació. I negar amb el líquid de l’amor propi allò que li imposen a contracor; o bé fer emergir amb fúria d’entre les aigües els estendards oblidats.