Ja tornem a tenir Barcelona i Madrid barallant-se. Ara que no hi ha Guardioles ni Mourinhos pel mig, ni Messis ni, sobretot, Pepes, el terreny de joc s’ha traspassat cap a l’àmbit de l’estratègia i de la política.
Avui el motiu és aquesta proposta faraònica que han anomenat Eurovegas. Sí, segurament no podien haver començat amb pitjor peu que buscant-li aquest nom, però tot i així es veu que continua semblant atractiu.
I, parlant seriosament, la veritat és que atributs no li falten. El senyor Sheldon Adelson, que és el seu impulsor, afirma que hi acabaran treballant més de 200.000 persones. Només aquesta dada ja és més que suficient per mirar-se amb bons ulls el somni d’aquest magnat (no podem perdre de vista que tots els funcionaris de la Generalitat no arriben en aquest moment ni a 230.000).
Això no obstant, s’han alçat veus contràries a l’invent.
Per començar, encara que això no surti a les àgores públiques, sabem l’estètica que la divina providència (o els multimilionaris amb fam d’aparentar tot el que s’han gastat) ha atorgat a Las Vegas original.
Tot i que ens pot no satisfer el tuf kitsch que desprèn aquella arquitectura sobrecarregada, virolada de neons i amb Elvis tan falsos com l’attrezzo, hem de tenir en compte que el que hi havia abans en aquella superfície no era res més que una extensió infinita de desert. Si, a més, som políticament incorrectes i traiem a la llum que la globalitat dels Estats Units no sobresurt precisament per tenir edificis amb una gran història, aquest fet fa baixar diversos graus l’atemptat estilístic perpetrat per la ciutat dels casinos.
Ara bé, és realment imprescindible que l’excepcionalitat de les torres de Gaudí o la sobrietat elegant de la Plaza Mayor es vegin sobresaltades per les lluminàries de les noves Eurovegas?
Aquest argument, però, és ridículament minúscul, ínfim, comparat amb els altres.
Per exemple, també en contra hi ha la trama que es veu que els negociants nord-americans demanen com a condició a la zona que vulgui acollir el projecte uns “petits” canvis legislatius. Que si rebaixes d’impostos, accés a la sala de jocs per a menors d’edat, passar-se pel folre la llei antitabac, etc.
Si això s’acaba concretant, potser sí que seria motiu per repensar-se molt seriosament la viabilitat del planejat. Però fins que els rumors solidifiquin en quelcom més...
I el darrer motiu és doble: per una banda, veient el model urbanístic que tots plegats havíem construït durant els anys de bonança, amb Benidorms, aeroports fantasmes, especulació i urbanitzacions deixades per embastar, potser no som qui per decidir què és bo que sigui construït i què no.
Addicionalment, ens podem permetre perdre l’oportunitat de somiar amb més de 200.000 llocs de treball? Amb un atur d’escalada contínua, que sembla no trobar Everest per plantar la bandera i encetar el descens, és gairebé quimèric venir amb remordiments ètics sobre allò que és mereixedor d’ésser acollit.
Avui no s’hi valen ni supersticions ni males ratxes. Ho hem d’apostar tot al número que ens ofereixin. I que la ruleta giri i giri (qualsevol canvi serà positiu).
Total, si perdem l’aposta segur que no saben qui pagarà penyora?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada