Low cost

Que el món està patint avui uns canvis que s’obren pas amb agressivitat és evident. És època de transformació, de moviment continu. Ens llevem cada dia amb la idea que quan tornem al jaç segurament alguna cosa transcendent haurà passat que haurà esquinçat una miqueta el nostre plantejament del planeta.

Tots som conscients (ja s’encarreguen de fer-nos-ho notar) que estem immersos en una crisi profunda. Tant econòmica com de principis morals, ètics i socials.

Què va ésser primer, si una davallada o l’altra, potser no ho sabrem mai. És possible que la degradació de l’espècie (sona molt bèstia, però potser no estem tan lluny d’aquesta contundent afirmació) ens hagi conduit al dany monetari; però igualment també pot ser que hagi estat la manca de flux de calés el que ens hagi obert una lluita sense quarter que ens fa pitjors persones.

La cosa a la qual porta tot plegat és que es dibuixa a l’ambient un panorama desolador, amb gent que és expulsada de sota qualsevol sostre i condemnada a passar gana, un atur que arrasa qualsevol esperança i una crispació que deixa el país propi en un indret una mica menys amable, un xic menys llar.

Però encara que aquesta sigui la imatge predominant, no tothom ho passa igual de malament. Algunes diferències s’accentuen; ja que si la majoria de gent baixa, els que es queden al mateix lloc on abans hi havia molta gent es veuen més i semblen estar més amunt...

Avui, fins i tot aquells que van tirant, aquells que es poden permetre la llicència de sobreviure sense excessos però tampoc sense tenir compromeses les necessitats vitals, han hagut de canviar els hàbits de consum.

I és que per molt que continuïn mantenint una feina amb el mateix sou, el poder adquisitiu de la majoria ha baixat. En tenen la culpa els sous congelats, uns empresaris espantats per allò que pot venir, càrregues fiscals majors o nous impostos inventats.

Com a conseqüència, els proveïdors de serveis i béns també s’han hagut d’adaptar a l’escenari sobrevingut i s’han popularitzat noves formes de compra.

Si des de fa uns anys les tendes outlet (de roba, complements, mobles...), amb utensilis de temporades anteriors, han entrat amb força, o bé molta gent va a comprar a les tendes de productes asiàtics on el que preval no és precisament la qualitat sinó el preu, ara estan penetrant amb força els elements low cost de tot tipus.

Fins fa poc eren corrents els viatges de preu reduït (i qualitat a l’uníson), però ara l’oferta és molt extensa: fabricants majoristes de cotxes que tenen la seva marca low cost (Renault i Dacia), tendes de roba especialistes en aquest terreny (Primark, Forever 21, Shana...); o fins i tot cadenes de roba de preu “estàndard” que proposen col·leccions específiques per a pressupostos minvants (Mango, H&M...).

A l’altre cantó, però, hi ha notícies com la que diu que l’empresa de vehicles de luxe extrem Rolls Royce ha obtingut un màxim de vendes històric amb 3.538 cotxes venuts durant el passat any 2011. Igualment, les grans marques del Passeig de Gràcia fan fortuna, i els euros pels quals es lloga el metre quadrat dels locals d’ubicacions prestigioses com aquesta no fan res més que tirar amunt sense aturador.

L’explicació, diuen, és que molta gent veu els productes de luxe com una inversió. Si a això hi sumem l’auge del turisme de compres premium (que reparteix entre diferents territoris els beneficis de les vendes) i la proliferació de “nous rics” en els països emergents (Índia, la Xina, Brasil, etc.) podem tenir resposta a aquest canvi de moda.

És important que aprenguem dels errors. Però com que la història demostra que això costa, és probable que les zones que avui aferren el corn de l’abundància acabin caient en el cercle viciós de crèdits, hipoteques i d’estirar més el braç que la màniga.

Per tant, si ens entestem a mantenir una low mind, el futur sembla estar destinat a ésser, irremeiablement, de low cost.